Mor lentament...


Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito, repitiendo todos los días los mismos trayectos, quien no cambia de marca, no se arriesga vestir un color nuevo y no le habla a quien no conoce. 

Muere lentamente quien hace de la televisión su gurú. 

Muere lentamente quien evita una pasión, quien prefiere el negro sobre blanco y los puntos sobre las "íes", a un remolino de emociones, justamente las que rescatan el brillo de los ojos, sonrisas de los bostezos, corazones a los tropiezos y sentimientos. 

Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos. 

Muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música, quien no encuentra gracia en sí mismo. 

Muere lentamente quien destruye su amor propio, quien no se deja ayudar. 

Muere lentamente, quien pasa los días quejándose de su mala suerte o de la lluvia incesante. 

Muere lentamente, quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, quien no pregunta un asunto que desconoce, o no responde cuando le indagan sobre algo que sabe. 


Evitemos la muerte en suaves cuotas, recordando siempre que estar vivo exige un esfuerzo mucho mayor que el simple hecho de respirar. Solamente la ardiente paciencia hará que conquistemos una espléndida felicidad. 

Pablo Neruda. 

Una abraçada, 
Roser.

UNA MIRADA SÀVIA


S'explica que un bon dia, un pare de família rica i molt acomodada, va portar el seu fill de viatge per una zona rural amb el ferm propòsit que el jove valorés com n’era d’afortunat de poder gaudir de tal posició i se sentís orgullós d’ell.

Van estar fora tot el cap de setmana i es van allotjar en una granja on hi vivia gent camperola molt humil. En finalitzar el viatge i ja de tornada a casa, el pare li va preguntar al fill:

- Què t'ha semblat el viatge que hem fet?

- Molt bonic pare!

- T'has adonat com de pobre pot arribar a ser la gent?

- Sí papa!

- ¿I què has après, doncs?

-Moltes coses pare: he vist que nosaltres tenim un gos i que ells tenen quatre. Nosaltres una piscina petita al jardí i ells tot un rierol sense fi. Nosaltres tenim uns llums importats al pati i ells tenen les estrelles. El nostre pati està tancat amb tanques i ells tenen tot l'horitzó. Ells tenen temps per parlar i conviure cada dia en família mentre que tu i la mama heu de treballar tant que gairebé mai us veig.

Quan el fill va acabar de dir tot el que havia après, el pare es va quedar mut. I llavors el nen encara va afegir:
- Gràcies pare, per ensenyar-me com de rics podríem arribar a ser!

Una abraçada, Roser.
"Aplícate el Cuento". Jaume Soler y M. Mercè Conangla. Editorial Amat. 

Annie Marquier

Annie Marquier fa més de 30 anys que dirigeix l’Institut per al desenvolupament de la persona al Quebec, Canadà.  És autora de llibres com “El poder de elegir”, “La libertad de ser” o “el Maestro del Corazón”. És pionera en el món de la consciència i experta en psicologia holística i transpersonal.

És un plaer escoltar-la i deixar-se contagiar per tot el que transmet. Us deixo amb un vídeo on l’entrevisten i amb un enllaç de la contra. Val la pena escoltar-la i reflexionar amb les seves paraules.





Una abraçada, Roser. 

Enviem els cossos cada dia a treballar i ens deixem l’ànima a casa.


Aquesta frase la va dir Miquel Vidal en una classe del màster i em va quedar gravada. Des d’aquell dia que observo a la gent al carrer, al metro, en accions quotidianes i se’m fa el cor petit quan observo tantes mirades buides, rostres tristos, agressivitat en moviments, passivitat, indiferència,...

Cal recuperar el sentit de les nostres vides, doncs deixant l’ànima a casa acabem emmalaltint i ajudem a crear un clima de desesperança. Ens hem de recuperar i buscar dins nostre les raons per les quals val la pena viure. És urgent abandonar l’esperit de queixa, el victimisme, la passivitat, la ràbia,... que ens envolta. Hem de decidir si ens volem deixar contagiar o no, i decidir què volem contagiar. Hem de viure presents i donant-nos temps per viure. Hem de recuperar aquelles emocions i estats naturals que resten dins nostre i que tenim oblidades per tal de fer visible el nostre propòsit de vida. Hem de recuperar la nostra ànima i tots aquells recursos i valors que tenim per afrontar els canvis de la millor manera possible.

És hora de sumar voluntats, de crear, de moure’ns, de cuidar-nos per dins, de buidar motxilles carregades de pensaments, emocions i creences inútils. És hora de despertar i decidir si volem continuar deixant-nos cada dia la nostra ànima a casa quan sortim al carrer. És hora de prendre riscos i valorar si realment l’àrea de comoditat que tenim ens fa feliços, si realment estem on volem estar. És hora de començar a caminar en la direcció on volem anar. Quan hi arribarem? És el menys important, el més important és caminar, doncs sense un primer pas tenim segur que no avançarem.

Evidentment no és fàcil. Estem en moments difícils, en plena crisi de valors, a part de l’econòmica, on molta gent ho està passant malament. Però la decisió de com gestionem tot això, de quina forma li donem i de quina actitud prenem davant les circumstàncies està a les nostres mans.

Una abraçada, Roser.

Empatia i respecte


Un reportatge ple de coneixement i saviesa emocional que ens convida a la reflexió.

Una abraçada, Roser.

Apostar per allò que no podem perdre en un naufragi


Què és realment important en aquesta vida? Què necessitem per ser feliços? On es troba la felicitat? És interna o externa a nosaltres?

A la vida cal posicionar-nos i definir-nos per tal de decidir i passar a l’acció. Cal apostar per aquelles coses que nosaltres escollim. Quina és la millor tria? Cadascú se sap la seva, però personalment apostaria per allò intangible i intrínsec dins meu. Apostaria pels meus propis recursos, els quals són interns i no depenen de res extern. Apostaria per la vida, els valors i tot allò que em conforma com a ésser.

Imagineu-vos que ho teniu tot i més i que de cop un dia quelcom inesperat us ho pren: ja sigui una guerra, un terratrèmol, un naufragi,... Què us queda? El què us queda és allò que hauríem de cultivar i regar cada dia, el més important per a nosaltres i el que ens conforma com a persones. El què ens queda és la nostra essència, el nostra capital humà, el nostre gran tresor.

Hauríem d’apostar per fomentar la confiança, el respecte, la compassió, l’amor, l’agraïment, l’amistat, la generositat, la tendresa, la felicitat... 

Definir-nos és decidir-nos, decidir-nos és definir-nos. Per què aposteu en la vostra vida?

Una abraçada, Roser.

Dedicar temps a les petites coses.


M’agradaria proposar-vos un exercici molt fàcil de portar a terme, senzill i resolutiu. En les petites coses podem gaudir molt i guanyar qualitat de vida i benestar.

Agafeu un paper i enumereu 30 coses molt senzilles que per manca de temps, mandra, descuit,... no feu i en canvi us agradaria fer. (Per exemple: llegir un llibre, anar a caminar, cuinar el meu plat preferit, anar al cine, retrobar alguna amistat, abraçar alguna persona estimada, dir t’estimo, pintar, cantar, dedicar-me temps,...)

Agafeu una caixeta i dins d’ella hi poseu 30 paperets amb els números de l’1 al 30.

Cada dia traieu un paper amb un número de la caixa i porteu a terme l’acció que correspon de la vostra llista.

Al cap d’un mes haureu portat a terme 30 petites coses que normalment no feu per diferents excuses i haureu augmentat el vostre benestar i qualitat de vida sense ni tan sols adonar-vos-en. 

Un exercici realment senzill, assequible per tothom i totes les butxaques i amb uns resultats fantàstics. Un exercici que només depèn de tu i les teves ganes d’implicar-t’hi. Fàcil, oi? T’hi apuntes?

Una abraçada, Roser.

La pregunta és com una llavor que va germinant.


Fer-nos  preguntes és molt important per créixer i evolucionar. La pregunta és una llavor que germina, que canvia, que no queda estàtica. La pregunta és una eina per anar endavant. No hem de donar per suposades les coses, no ens hem de conformar amb el que ha sigut sempre o ens hem cregut. A les nostres mans està qüestionar-nos-ho tot! La vida, nosaltres mateixos, les relacions, el que sentim, el que creiem, la crisis, el món...

Fer-nos preguntes, més enllà de les respostes, ens fa estar atents, vius i conscients. Preguntar-se és un art que cal cultivar, doncs ens ajuda a redescobrir-nos, anar al fons de les coses. Ens ajuda en el nostre caminar vital i ens obre portes per descobrir noves oportunitats i paisatges.

Quantes coses donem per certes a la nostra vida? Realment creiem que ens hem de conformar? Les coses són així o són com nosaltres les volem veure? Totes les queixes que emetem realment són sentides, ens les creiem de debò? Escoltem la nostra veu interior? Realment fem allò que ens agradaria fer? I si el cap ens diu que no podem, és cert que no podem fer-hi res o no volem fer-hi res? Potser és que sortir de la zona de comoditat ens fa por i mandra. Som proactius amb les coses que volem aconseguir o les esperem assentats al sofà? Què hi ha de cert en aquesta crisis? Què hi podem fer nosaltres amb tot plegat? I fem alguna cosa? Ens qüestionem alguna vegada la nostra vida, la feina, la família, la parella, la nostra manera d’actuar? O potser ho deixem per més endavant? Potser ens fa por saber el què hi trobarem? O potser és que en el fons estem en una situació no tan indesitjable com prediquem? Quina part de culpa tenim en el món que habitem? Som respectuosos amb nosaltres, els altres i el món? Realment volem canviar alguna cosa a la nostra vida? I si és així, ens movem activament perquè el canvi esdevingui? Ens preguntem prou?

Fent-nos preguntes despertem la nostra creativitat, la qual ens pot portar a realitzar accions que promouen bones iniciatives. Fent-nos preguntes obrim la nostra ment i permetem que apareguin noves oportunitats.

Una abraçada, 
Roser. 

Comprar és un acte de responsabilitat i consciència, cal dedicar-hi temps.


Cada vegada que fas servir el diner estàs votant. I amb el teu vot contribueixes a crear un determinat món. El diner com a moneda de canvi és una democràcia real. Ens hauríem de preguntar a quin món estem contribuint quan fem servir els nostres diners. Què financen els nostres estalvis: projectes socials i ètics o armes i especulació? Les nostres compres són responsables? Tenim en compte quina repercussió té en el nostre món els productes que comprem? Pensem si al final de la cadena hi ha gent patint i explotada? Pensem si la fabricació d’aquell producte està contaminant el món que habitem? Pensem a quin tipus d’empreses nodrim? Quins sous tenen la gent que treballen en elles? Realment som conscients de la responsabilitat que tenim quan utilitzem els nostres diners?

Vaig anar a una conferència d’en Joan Antoni Melé, director de Triodos Bank a Catalunya, i realment és un plaer escoltar gent compromesa que creu en valors. Una persona li va dir: -Això que dius està molt bé, però jo no arribo a final de mes i no em puc permetre aquest tipus de compra perquè és molt més cara. I la seva resposta va ser: -L’elecció i responsabilitat és teva, menja menys! I la veritat és que vaig pensar que tenia tota la raó, doncs aquest pretext personalment també m’ha servit d’excusa a mi moltes vegades per comprar irresponsablement.

I és que a les nostres mans tenim tant per fer! Tenim la llibertat d’escollir i contribuir en un món més just, ètic i social. I el problema és que no ens qüestionem les coses, no passem a l’acció conscient. Ens conformem i ens queixem, però quants realment apostem per ser part de la solució dels problemes actuals?

“Les nostres accions diuen molt de qui som”.

Us deixo amb una xerrada d’en Joan Antoni Melé que val molt la pena escoltar-la.


Una abraçada, Roser.