El poder de la nostra presència


El nou llibre de Míriam Subirana “El poder de nuestra presencia” ens parla precisament d’això, del poder que té la nostra presencia, la qual sorgeix de dins nostre. Ens descriu què és una presència transformadora, els valors que nodreixen els seus fonaments i les accions que es poden portar a terme per construir-la. Un llibre amb paraules senzilles i contingut profund que invita a la reflexió en temps de canvis.  

Us deixo amb un petit fragment del llibre:

“Cuando actúas en función de tus debilidades sintiéndote víctima estás pidiendo: cuando sientes miedo, en realidad buscas protección; con la avaricia anhelas siempre tener más; con el egoísmo lo que estás pidiendo es atención, quieres poder y privilegios. Estás en la conciencia del “necesito”, “quiero” y “pido”.

En cambio, cuando te llenas espiritualmente actúas en función de tus valores. Desde la plenitud ofreces amor, paz, tranquilidad, serenidad, felicidad y alegría. Pasas de ser el que pide a ser el que ofrece y da. Dejas de ser el consumidor-espectador para ser el actor-donador, servidor y transformador. Desde el amor auténtico y la entrega haces fluir una energía sanadora y revitalizadora que es necesaria. El mundo necesita presencias amorosas y consoladoras.

Puedes preguntarte si al morir te gustaría haber dejado el mundo un poco mejor de lo que lo encontraste al nacer, o bien dejarlo igual o peor.”

En temps  de canvis cal anar cap dins, revisar valors i connectar-nos amb el que és essencial. Cal desaferrar-nos de la ràbia, l’agressivitat i la queixa per prendre la nostra responsabilitat personal i ser activistes pacífics i amorosos del món que volem.

Una abraçada, Roser.



Font: “El poder de nuestra presencia. Una guía de coaching espiritual”. Míriam Subirana. Editorial Kairós.

23 d'abril de 2012


Feliç diada de Sant Jordi

Que tinguis un dia ple de colors, somnis i rialles!





Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem
creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.
Dóna'm el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la mà,
dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor.


Lletra: Miquel Martí i Pol
Música: Lluís Llach


Una abraçada!
Roser.

Sigues tu mateix!


Hi havia una vegada, en un lloc i en un temps que podria ser aquí i avui mateix, un bell jardí, amb pomers, tarongers, perers i bellíssims rosers, tots ells feliços i satisfets. Tot era alegria al jardí, però un dels seus habitants no participava d’aquesta tònica general: era un arbre que se sentia profundament trist.

El pobre arbre tenia un problema: no sabia qui era.

El pomer li deia: - El que et falta és concentració, si realment ho intentes, podràs tenir saboroses pomes, és molt fàcil.

El roser li deia:-No escoltis al pomer. Mira, és més senzill tenir roses, i a més són més boniques i oloroses que les pomes.

El pobre arbre desesperat, intentava concentrar-se i ser tot el que li suggerien, però no aconseguia ser com els altres li deien que havia de ser i per això se sentia cada vegada més frustrat i desgraciat.

Un dia va arribar fins al jardí un mussol, la més sàvia de les aus, i en veure la desesperació de l'arbre, va exclamar: - No et preocupis, el teu problema no és tan greu. És el mateix de moltíssims éssers sobre la terra. No dediquis la teva vida, el teu esforç ni la teva energia a ser com els altres volen que siguis. Sigues tu mateix, coneix-te, i aprèn a escoltar la teva veu interior.

I dit això, el mussol va desaparèixer. "La meva veu interior? Ser jo mateix? Conèixer-me?” -Pensava l'arbre, angoixat.

Però el comentari del mussol va niar en el seu cor. I l'arbre va començar a deixar de prestar orelles als comentaris de les altres plantes. Va aprendre a estar en silenci, tranquil, gaudint dels raigs de sol i de les refrescants gotes de pluja. Va aprendre a gaudir del cant dels ocells que niaven en les seves branques, a deixar-se acaronar pel vent que xiulava entre les seves fulles. I quan menys s’ho esperava i buscava, de repent un dia ho va comprendre. El seu cor es va obrir i la seva veu interior li va parlar: -Tu mai donaràs pomes perquè no ets un pomer, ni floriràs cada primavera perquè no ets un roser. Tu ets un roure, i el teu destí és créixer gran i majestuós; donar alberg a les aus; ombra als viatgers; bellesa al paisatge. Tens una missió, compleix-la.

I l'arbre es va sentir fort i segur de si mateix i es va disposar a ser tot allò que era en essència. Així, aviat va ser admirat i respectat per tots, però el més important és que va aprendre a respectar-se i a valorar-se a si mateix.



Una abraçada,
Roser.




Font:
"Aplícate el Cuento". Jaume Soler y M. Mercè Conangla. Editorial Amat. 

La felicitat


“La felicitat està dins meu, així que jo sóc l’únic responsable de la meva pròpia felicitat”. Edi Teixeira.

Fa uns mesos vaig tenir la sort d’escoltar una entrevista feta a Jaume Soler que parlava sobre la felicitat. Algunes de les seves frases defineixen exactament el que jo sento que és la felicitat i m’agradaria deixar-vos un recull d’elles més l’entrevista, per tal que si hi ha quelcom que us pugui ressonar, us pugui també servir:

“La felicitat és com Internet...sempre ha estat “allà”...Només t’hi has de connectar...”


“La felicitat parteix de dins, no depèn de res extern... és una actitud pròpia personal enfront la vida... la felicitat és un tema d’autenticitat, va de dins cap a fora... és escollir la millor versió d’un mateix... a la vida no has de ser el millor de tots, has de ser el millor de tu mateix... això està al teu abast... la felicitat, com tot allò que és bo, s’ha de treballar... és una qüestió d’equilibri a la vida... és una qüestió d’estar alineat amb la meva pròpia coherència... hi ha tres coses importants: el SER, el FER i el TENIR. Per tenir s’ha de fer i per fer s’ha de ser la persona adequada, i ser la persona adequada no és tan fàcil... la felicitat va lligada a fer-me responsable de la meva vida... cal tenir clar quin és el meu propòsit de vida... compartir i ser generós és molt important...”

“La felicitat esdevé quan allò que tu penses, dius i fas estan en harmonia”. Gandhi.

En definitiva és molt important anar “Dins Teu”, conèixer-te, estimar-te, esdevenir conscient i responsabilitzar-te de la teva vida.

“No és fàcil trobar la felicitat en nosaltres mateixos, però no és possible trobar-la en un altre lloc”. Agnes Repplier.



Us deixo amb els vídeos de la entrevista, la qual espero que us agradi!





Una abraçada, Roser.

Un floc de neu


- Digues-me quant pesa un floquet de neu – va preguntar un ocellet negre al savi colom del bosc.

- Res. Res de res – fou la seva resposta.

- En aquest cas, t’he d’explicar una història meravellosa – li digué l’ocellet negre.

I aquest fou el relat:

- Em vaig asseure a la branca d’un avet, prop del tronc, i va començar a nevar. No intensament, tampoc amb força. Semblava un somni, sense ferida, sense violència... Com que no tenia res a fer, vaig començar a comptar flocs de neu mentre anaven caient a sobre la branca. El nombre exacte va ser de 3.741.952. Quan va caure el floc 3.741.953 a la branca – que pesa menys que res, gairebé és imperceptible, com bé dius – la branca es va trencar.

Havent dit això, l’ocellet negre va començar a volar. El colom, una autoritat en molts temes des dels temps de Noè, va reflexionar arran d’aquesta història i es digué:

- Potser només ens falten la veu i l’acció d’una única persona més i prou per aconseguir la pau al món.



Una abraçada, Roser.

Font:
No són contes... és la vida! Relats d’ecologia emocional.
Jaume Soler i Maria Mercè Conangla


...lliure...


Vet aquí l’ideal i el mot darrer
de tota saviesa.
Vet-ho aquí: “Només mereix la llibertat
–i així mateix la vida- aquell qui té l’aptitud
de conquerir-la cada dia, enrodat de perills, de la infantesa
a la maduresa i enllà fins a ser vell,
sempre feiner". Això m'agradaria:
en terra lliure gent que lliure sia;
aleshores podria dir a l’instant:
“Detura’t, bell instant que em fas feliç!”

J. W. Goethe. Faust.









Una abraçada, 
Roser.

Seguretat vs confiança


A qui no li sonen converses tipus: estalvia que pel dia de demà mai se sap..., si pogués ser funcionari i tenir una feina per tota la vida ho tindria tot solucionat..., millor comprar que així serà nostre..., ara no és el moment, que tal i com van les coses encara gràcies,... fem una assegurança de vida que si ens morim...

La seguretat regna en la nostra societat des de fa segles. Ara, en plena crisis, no hi ha res segur i els que continuem aferrant-nos només a la seguretat com a única via possible se’ns estan complicant les coses. Per començar la seguretat alimenta les pors, la qual cosa fa que sigui molt cara, doncs ho volem tenir tot sobre papers i firmem contractes d’assegurances, contractes matrimonials, contractes bancaris, ... Amb la seguretat necessitem garanties per tot i ens tornem més desconfiats, més esquerps i compliquem les nostres relacions fent-les més difícils i estant sempre a la defensiva.

La seguretat fa que no ens movem del nostre espai còmode, el qual cada dia és més petit. Fa que ens fragmentem, sentint insatisfacció i injustícia per tot arreu.

La seguretat l’hem de buscar sempre a fora i no depèn de nosaltres i és per aquest motiu que en aquests moments de crispació política i crisis econòmica neixen emocions tòxiques entre la ciutadania, doncs al dependre de quelcom extern ens sentim perduts i desorientats.

Què té de diferent la seguretat de la confiança?


“La seguretat és el camí de l’esclavitud, la confiança el de la llibertat”.


La confiança neix de dins, ens dóna valentia per afrontar els problemes i saviesa interna per utilitzar els nostres propis recursos. La confiança ens brinda pau i serenitat, és molt més barata, facilita els nostres vincles interpersonals i ens fa somriure encara que visquem en un entorn incert. La confiança assumeix riscos i alimenta la creativitat. En aquesta vida la necessitem per créixer, per adaptar-nos als canvis, per construir un món millor.

Apostar per la confiança és una bona manera de gestionar les pors, de sortir de l’espai de comoditat tan reduït que tenim per anar a descobrir nous territoris.

En moments de crisi econòmica, on els climes es contaminen fàcilment amb desesperança, violència i egoisme, seria bo preguntar-nos si volem continuar pagant una seguretat cada vegada menys segura i més cara; o ens volem arriscar confiant en nosaltres, els altres i la vida.

Amb tot, no és que hi hagi eleccions bones o dolentes, la decisió és personal i cadascú ha de buscar el seu punt d’equilibri i benestar. Tu ets l’únic que pot triar quin percentatge de seguretat i confiança necessites a la teva vida!


I és un tema molt important per reflexionar amb els nostres nens. De petits necessiten seguretat perquè depenen totalment de nosaltres, però arriba un punt que si no els ensenyem a confiar en ells i els altres, les seves capacitats i els seus recursos es bloquegen, i les seves vides es compliquen. Els hem d’ensenyar a creure en ells, en fer-los saber que dins seu hi ha tot el que necessiten per afrontar els problemes i tot el que necessiten per construir la seva vida. Com a pares i educadors ens hem de qüestionar aquestes coses i brindar als nostres nens el millor llegat perquè puguin construir la millor vida possible amb responsabilitat i consciència d’ells, els altres i el món.



“Un vaixell està molt segur a port, però la seva essència és estar a alta mar”.


Una abraçada, Roser.

El conte de la vaca


Un mestre i el seu deixeble caminaven direcció cap al seu monestir. Quan es va apropar la nit el mestre va suggerir al seu deixeble que estiguessin atents, doncs els caldria trobar un sostre on passar la nit. Al cap d’una estona el deixeble, des de la vall per la qual transitaven, va veure una casa dalt de la muntanya.

- Anem a demanar si ens hi deixen passar la nit - va dir el Mestre.

Quan van arribar-hi van observar que era una casa molt vella. Van cridar i van ser atesos per un camperol.

- Que se'ls ofereix?

- Caminem buscant allotjament per a aquesta nit. Anem de camí al Monestir - va dir el mestre.

- Doncs sigueu benvinguts a la nostra humil casa. Encara que no tenim llits, però almenys podran descansar prop del foc – els va dir el pagès.

Un cop dins la casa el mestre i el deixeble van poder observar la humilitat amb què vivien el camperol, la seva dona i els seus dos fills. Gairebé no tenien mobiliari, les seves vestimentes eren gairebé parracs i el rebost estava buit. Tot i així, es veia una família alegre i unida.

- I digui’m – va preguntar el mestre - Com es guanyen la vida vostès?

- Doncs ja veu... - va dir el camperol, mentre tota la família menjava una mica de formatge - Fa uns anys vam comprar una vaca amb tots els nostres estalvis i gràcies a ella anem tirant. Ens proporciona tot allò bàsic que necessitem, com aquest formatge tan bo. Amb la llet i els seus derivats podem alimentar-nos i així anar fent.

Després d'una estona de tertúlia tots van posar al llit. L'endemà, després d'esmorzar, els convidats van abandonar la casa i van seguir el seu camí. Quan portaven ja un tram recorregut, el mestre es va dirigir al deixeble:

- Torna a la casa i, quan es faci fosc tira la vaca pel precipici que hi ha una mica més enllà.

El deixeble, atònit, no podia creure les paraules del seu mestre:

- Mestre, això significaria la ruïna per a aquesta família! És com condemnar-los a morir!

- Fes-me cas i no perdis el temps.

- Però Mestre jo no sé si he de ....

- No discuteixis més! - Va dir el mestre - torna a la casa i deixa caure la vaca pel precipici. Quan ho hagis fet torna amb mi.

El deixeble, que mantenia disciplinadament la llei de l'obediència al mestre, hi va anar a contracor. Va complir amb la seva missió i al vespre va precipitar la vaca pel precipici. Va retornar amb el seu mestre i junts van caminar fins al monestir.

Passats els anys, quan el deixeble va acabar els seus estudis i va arribar l'hora d'abandonar el monestir, el primer que va fer va ser recordar-se de la família de la caseta de la vall. Durant tots aquests anys, no hi va haver ni un dia que no pensés en la desgràcia d'aquells camperols.

Un cop va emprendre el viatge de tornada a casa, va voler acostar-se fins a la vall per descobrir amb els seus propis ulls les conseqüències d'aquella acció. A mesura que s'acostava a la casa, es va adonar que les coses havien canviat molt, tant, que la seva sorpresa va ser trobar-se una casa pràcticament nova. Era una casa molt bonica, amb més llum, amb més colors, envoltada d'un preciós jardí i fins i tot un hort. El deixeble, ara ja mestre, es va imaginar que a la casa hi viurien uns nous propietaris.

Un cop allà va trucar a la porta. El cor li bategava molt de pressa. Quan van obrir la porta, el camperol que li va donar la benvinguda era semblant al que recordava, una mica més gruixut i més vell.

- Disculpi - va dir l'antic deixeble - vostè és la persona que vivia aquí fa uns anys quan van arribar un mestre i el seu deixeble a demanar-los allotjament?

- És clar! Ara recordo .. sí ... com ho sap vostè?

- Jo era el deixeble, i ara en tornar a la meva ciutat he volgut tornar a saludar-los.

- Ben fet, la gent ha de ser agraïda.

- Aquesta casa ha canviat molt de quan la vaig conèixer. Què els va passar per viure tan bé com viuen ara?

- Doncs l'hi explicaré - No sé si vostè recorda que havíem tingut una vaca que ens proporcionava el nostre aliment bàsic. Una nit va passar una cosa inesperada: la vaca es va escapar i va caure pel precipici. Ens vam quedar sense ella i sense suport. Després del disgust inicial no ens vam desanimar i entre tota la família vam buscar la manera de seguir endavant. Se'ns va ocórrer fer unes cistelles i vendre-les al mercat del poble. Vam tenir molt èxit i des de llavors que no parem. A més, hem diversificat el negoci i també venem flors i hortalisses. Encara que sembli mentida, vam tenir molta sort que la vaca desapareixes, doncs potser encara estaríem vivint només de la llet de la vaca. Vam aprendre una bona lliçó.

Després d'escoltar aquesta història, el nou mestre va marxar molt més lleuger. En el seu interior es va fer la pau definitiva i un cop més va reconèixer la saviesa del que havia estat el seu mestre. A més, aquesta història li va servir per pensar també en les persones i les seves inclinacions, les seves pors, les seves inseguretats. Va pensar així:

- Totes les persones tenim una vaca que ens proporciona alguna cosa bàsica per a la nostra supervivència o, si més no, creiem que sense ella no podríem viure de la mateixa manera. Una vaca a la que estem aferrats i que no estem disposats a deixar anar per res del món.

I des d'aquell dia aquell jove mestre explica una i altra vegada la història perquè tothom pugui descobrir dins seu les seves vaques particulars, i així empènyer-les pel precipici i viure una vida més plena i creativa.

Quina és la teva vaca?
 

Una abraçada, 
Roser.

Obrir la ment...


La nostra ment està plena de creences. N’hi ha de tot tipus: adaptatives i desadaptatives, heretades i adquirides, inculcades i prestades,... La nostra realitat és la que creem a partir del nostre propi filtre de creences.

I és que les creences són això, pensaments a través dels quals creem, interpretem i interactuem amb la realitat. Les creences condicionen el nostre caminar per la vida. I el problema en sí no són elles, sinó el fet de no qüestionar-nos-les mai, de donar-les per certes, d’aferrar-nos-hi. El problema és la nostra actitud amb elles, doncs moltes vegades fa que creguem fermament que les coses són d’una manera i no admetem que per un altre, amb creences diferents, els fets tenen uns altres colors. Cal demanar-nos: i si no tinc raó? I sí...? Esdevenir conscients de quines creences mouen la nostra vida ens pot ajudar a evitar situacions conflictives, a ser més reflexius i tolerants.

A qui no li ha passat creure que l’altre està equivocat i s’ha discutit o l’ha jutjat per una convicció seva? Si no obrim la ment, si no som capaços d’entendre que cadascú té els seus propis filtres, no podem ser capaços de posar-nos al lloc de l’altre, no podem ser capaços d’estimar l’altre.

Un tema francament complicat, però molt interessant de reflexionar-hi! Pregunta’t!:

-      Què no funciona a la teva vida?  
-      Com actues davant aquestes situacions?
-      On i quan t’hi trobes?
-      Per què no funciona això a la teva vida? Per què actues així?

Darrera aquests perquès hi ha creences. Si no són adaptatives per a tu, potser comença a ser hora que te les qüestionis! No hem de donar tantes coses per certes: els nostres pares podien estar equivocats, l’educació que vam rebre també i la societat en que vivim també. Què hi tenim a dir nosaltres d’allò que creiem? Ets lliure de creure el que tu vulguis!

Obrir la ment vol dir deixar espai i flexibilitat. Vol dir avançar, créixer i fer aparèixer el regne de la possibilitat.

En l’època que vivim és urgent desfer-nos de les creences que ens limiten. Aprendre a respectar, escoltar, estimar, posar-se al lloc de l’altre, sentir,... requereix de la nostra humilitat, flexibilitat, generositat, compassió,...

Desfer-nos de les creences que enxiqueixen la nostra vida és la millor opció per recuperar benestar i equilibri, és la millor opció per ajudar a cocrear un món millor. Però no oblidem que requereix arremangar-nos, deixar de queixar-nos, obrir la nostra ment i actuar amb responsabilitat i coherència.

“Creem allò que creiem”

Cançó de Bob Marley que ens pot ajudar a reflexionar un xic més:



Una abraçada, Roser.