Relat: FANTASIA

Sóc petita. Volo, encara que no sempre ho he fet. Tinc la capacitat de transformar-me i he passat de ser u na mena de cuc gris i sense gràcia a convertir-me en un ser alegre i de bonics colors que vola sense tenir plomes.
No aspiro als llocs més alts. He aconseguit l’altura adequada i tinc una bona perspectiva del que hi ha a sobre i a sota. Quan vull, baixo a terra, però, com que no peso gaire, també puc pujar a una flor o passejar-me muntada en un animal, al qual, naturalment, no molesto perquè no el mossego ni el canso.
De vegades, em deixo portar pels corrents d’aire i, aleshores, viatjo sense esforç a paisatges sorprenents que el vent elegeix per mi. Sóc un ser pacífic i mantinc una bona relació amb tothom. sóc delicada i fràgil, però a la vegada sóc forta, perquè sé escollir quin és el moment oportú per sortir a volar i quin aturar-se. No faig soroll ni canto. Em moc en silenci, sense fer grans escarafalls.
Sóc poderosa. Diuen que si moc les ales en una zona del planeta, aquest moviment ampliat pot arribar a provocar un huracà en l’altre extrem. Per la meva part, intento fer una mica més agradable i bonic el món en el qual visc. La meva vida és breu. Però vaig morir eruga una vegada i vaig renéixer papallona.
Relat extret del llibre “No són contes, és la vida” de Jaume Soler i  M. Mercè Conangla

GCP 13-14 - 3a sessió

Todos soltamos un hilo, como los gusanos de seda. Roemos y nos disputamos las hojas de morera, pero ese hilo, si se entrecruza con otros, si se entrelaza, puede hacer un hermoso tapiz, una tela inolvidable. 

Manuel Rivas - el lápiz del carpintero

Què en farem d'aquesta colla !!!

Moltes gràcies a tot@s per compartir tant i fer d'aquest espai un espai on créixer, aprendre i teixir plegats!!! Bona quinzena!

EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS NOVEMBRE 2013



CRÍTICA D’ART EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS NOVEMBRE 2013

Quan amb el pare vam decidir que aquest any feia jo la crítica-xerrada el dia de la inauguració, em vaig haver de plantejar dues coses:
  • Què era l’art per mi.
  • Què significava o què podia dir jo de l’obra del meu pare.
Si comencem pel primer punt, subjectivament parlant, he arribat a la conclusió que per mi l’art és extreure quelcom que portem dins cap a fora de manera creativa i amb la finalitat d’arribar i despertar alguna cosa a l’espectador que el mira. És com una donació generosa d’alguna cosa que portem a dins, hi ho regalem a la mirada i cor del que ho rep. No pretén transmetre una cosa concreta, tan sols pretén transmetre i commoure a l’altre. Mira’t així, l’art es pot transformar de moltes maneres, i això em meravella. No està només a l’abast d’uns pocs, doncs entenc que la llavor de l’expressió creativa està dins de cadascú de nosaltres.
El segon punt a contestar-me era què significa o què puc dir jo de l’obra del meu pare. Doncs bé, per mi parlar de l’obra és sinònim a parlar d’ell. I fent aquest escrit m’he adonat de moltes coses, sobretot del gran aprenentatge vital que he après i aprenc cada dia d’ell.
Els quadres del pare parlen de vida, colors,  traços ferms i contundents, llum, passió i d’una manera peculiar de percebre i sentir. No pinta el que hi ha, pinta el que veu i vol veure i a través de la seva mirada ens transporta al seu món. Emocionalment parlant, jo em dedico al món de les emocions, és difícil saber com està el pare, però si mires la seva pintura, en el fons, aquesta et parla d’ell i el que sent i viu en cada moment, que fàcil que és entendre’l així.
Però el que vull compartir va més enllà del que veuen els vostres ulls, és l’aprenentatge que jo m’emporto de tot plegat:
El 2007, la vida li va donar un avís al pare i amb ell una segona oportunitat. Des de llavors que a la nostra família han passat moltes coses: canvis de feina, de casa, d’estils de vida, de maneres de veure i percebre el món... i hem cultivat l’agraïment i l’amor a la vida gracies a les diferents experiències que hem anat vivint, hem après molt i hem crescut com mai. A vegades ens han dit beneits, i fàcil no ha set, ens ha calgut molta valentia per afrontar-ho i tirar endavant essent fidels als nostres cors i principis. No us enganyaré si us dic que fins fa molt poc estava convençuda que la valentia la trèiem tots de la mare, però sense treure mèrit a la mare, m’he adonat fent aquest escrit que el pare és el millor exemple de valentia i autenticitat que tenim a casa i que el model a seguir, inconscientment, sempre ha estat ell. Mai s’ha venut ni com a persona ni com artista, pesi les inseguretats i les pors, sempre ha fet el que el cor li deia, amb el recolzament incondicional de la mare, i la seva pintura és el traç més autèntic i pur de la seva essència.
Mirant un quadre seu dintre se’m desperten mil emocions, personalment trio els abstractes vermells, taronges i folls carregats de passió, força, vida, energia i llum. I em pregunto què té a veure tot això amb mi? Carai, molt! Pare, fa dos anys que segueixo el meu cor fidelment, essent en tot moment la millor versió de mi mateixa i donant tot allò que porto a dins, hi ho faig amb passió, força, energia, vida, esperança i confiança. La vida, màgicament, em va responent a cada pas i descobrir que segurament tot m’ha estat més fàcil gràcies al teu exemple ha estat un dels millors descobriments que he fet, hi ha estat gràcies a aquest parar per contemplar i valorar la teva obra i la teva persona.
Avui he decidit triar aquest quadre i deixar-me sentir, us ho recomano a tots, deixar que la pintura us transporti al vostre interior i en el fons parli de vosaltres. I sabeu el què se m’ha despertat avui aquesta pintura? Doncs m’ha despertat admiració profunda per la persona i l’artista que teniu al davant, respecte pel seu camí de vida, i un immens agraïment. Moltes, moltes gràcies per deixar-me ser la teva crítica avui, no saps pas quan he après! Ah, i no pateixis que això que et dic, pel cor, són vitamines,  i si t’emociones no passa res!
La teva xica que t’estima.



http://www.valerifarras.com/