El pare va haver d’insistir una mica perquè fes aquesta presentació. I no pas perquè no em fes il·lusió, que me’n fa molta, sinó perquè creia que no sabria què dir ni com dir-ho, o que em quedaria sense paraules quan estigués davant de tots.
El primer que us vull confessar és que la pintura del pare sempre m’ha impressionat. Tot i l’equilibri que sosté cada quadre, la intensitat dels seus colors em commou i em desperta una gran sensibilitat. De petita, li havia arribat a dir que els colors que pintava no existien, que se'ls inventava, que no estaven a la natura... Fins que vaig descobrir que no observava prou, que aquell món que a vegades només veia en “blanc” o “negre” tenia una gran varietat de colors. Ara, que admiro la bellesa de la naturalesa, veig els colors del pare per tot arreu: a les postes de sol, als boscos, al mar... Qualsevol paisatge és un Valeri, o qualsevol Valeri és un paisatge real.
El pare té la capacitat d'observar la realitat sense filtres. Les coses no són com creiem que han de ser. Són, simplement són. I ell és capaç de copsar-ho i transmetre-ho. Pots descobrir tot l’univers submergint-te en la seva pintura. I us animo a fer-ho. Entreu a qualsevol quadre i descobriu-hi el món que ha observat i tot el que ha sentit. Estic convençuda que us trobareu amb l’agradable sorpresa de descobrir el vostre propi món, per tot el que sentireu a través de la seva pintura.
Moltes vegades m’he preguntat si hi ha dibuix sota les seves pinzellades. I no el veig. I no perquè no hi sigui, sinó perquè el dibuix pren vida, una vida on t'hi pots endinsar i sentir el que t'explica. No veus el dibuix perquè el vius des de dintre. La bellesa és el quadre. I la bellesa ets tu, que experimentes un paisatge infinit, sense límits, en un instant etern, sense temps.
Papa, la teva pintura, tot i que m'encanta i li donaria tots els reconeixements del món, no crec que es pugui etiquetar. Cap adjectiu faria justícia a una pintura que és com tu, plena de tu, plena de tot, i que és amor pur. Un amor que estima, que m'estima, i que sento en cada paisatge, en cada pinzellada, en cada color... Hi ha moltes coses que no es poden definir. No amb paraules. Hi ha coses que només es poden sentir. Els teus quadres són una expressió de l'amor que veus al món i qualsevol el pot percebre si els observa amb el cor. Els teus quadres fan màgia, expliquen el que sents i fan sentir el que expliques, encara que ens expliquin coses ben diferents segons els ulls que els miren. Hi ha un petit príncep que diu que només s’hi veu bé amb el cor, que l’essencial és invisible als ulls. Observant les teves obres, i obrint el cor a l’experiència de gaudir-les en silenci, pots connectar amb l’essència de la vida. Els teus quadres són vida: expressen la teva vida i el teu món emocional, i donen vida als altres i al seu món emocional.
No cal que et digui que t’estimo, ja ho saps, tot i que mai em cansaré de dir-t’ho. Ni cal explicar-te perquè t’estimo, perquè és el que sento, per tants motius com obres d’art puguin crear-se. Però sí que m’agradaria dir-te que t’admiro i el perquè t’admiro:
Crec que l’autenticitat és un dels valors més importants. I tu, papa, ets pura autenticitat, com també ho són els teus quadres. Sempre has fet el que sents i t’has expressat com senties. A mi m’ha costat molt saber qui sóc i expressar-me tal com sóc però, com que també he heretat la teva valentia, he après el que calia per poder-ho fer. I aquest és el gran tresor que m’has transmès, un regal de gran mestre, perquè és un regal que només es pot transmetre amb l’exemple. Gràcies, papa.
Gemma Farràs Prat
