13 de desembre del 2017

Presentació exposció Valeri Farràs 12/12/17


El pare va haver d’insistir una mica perquè fes aquesta presentació. I no pas perquè no em fes il·lusió, que me’n fa molta, sinó perquè creia que no sabria què dir ni com dir-ho, o que em quedaria sense paraules quan estigués davant de tots.

El primer que us vull confessar és que la pintura del pare sempre m’ha impressionat. Tot i l’equilibri que sosté cada quadre, la intensitat dels seus colors em commou i em desperta una gran sensibilitat. De petita, li havia arribat a dir que els colors que pintava no existien, que se'ls inventava, que no estaven a la natura... Fins que vaig descobrir que no observava prou, que aquell món que a vegades només veia en “blanc” o “negre” tenia una gran varietat de colors. Ara, que admiro la bellesa de la naturalesa, veig els colors del pare per tot arreu: a les postes de sol, als boscos, al mar... Qualsevol paisatge és un Valeri, o qualsevol Valeri és un paisatge real.

El pare té la capacitat d'observar la realitat sense filtres. Les coses no són com creiem que han de ser. Són, simplement són. I ell és capaç de copsar-ho i transmetre-ho. Pots descobrir tot l’univers submergint-te en la seva pintura. I us animo a fer-ho. Entreu a qualsevol quadre i descobriu-hi el món que ha observat i tot el que ha sentit. Estic convençuda que us trobareu amb l’agradable sorpresa de descobrir el vostre propi món, per tot el que sentireu a través de la seva pintura.

Moltes vegades m’he preguntat si hi ha dibuix sota les seves pinzellades. I no el veig. I no perquè no hi sigui, sinó perquè el dibuix pren vida, una vida on t'hi pots endinsar i sentir el que t'explica. No veus el dibuix perquè el vius des de dintre. La bellesa és el quadre. I la bellesa ets tu, que experimentes un paisatge infinit, sense límits, en un instant etern, sense temps.

Papa, la teva pintura, tot i que m'encanta i li donaria tots els reconeixements del món, no crec que es pugui etiquetar. Cap adjectiu faria justícia a una pintura que és com tu, plena de tu, plena de tot, i que és amor pur. Un amor que estima, que m'estima, i que sento en cada paisatge, en cada pinzellada, en cada color... Hi ha moltes coses que no es poden definir. No amb paraules. Hi ha coses que només es poden sentir. Els teus quadres són una expressió de l'amor que veus al món i qualsevol el pot percebre si els observa amb el cor. Els teus quadres fan màgia, expliquen el que sents i fan sentir el que expliques, encara que ens expliquin coses ben diferents segons els ulls que els miren. Hi ha un petit príncep que diu que només s’hi veu bé amb el cor, que l’essencial és invisible als ulls. Observant les teves obres, i obrint el cor a l’experiència de gaudir-les en silenci, pots connectar amb l’essència de la vida. Els teus quadres són vida: expressen la teva vida i el teu món emocional, i donen vida als altres i al seu món emocional.

No cal que et digui que t’estimo, ja ho saps, tot i que mai em cansaré de dir-t’ho. Ni cal explicar-te perquè t’estimo, perquè és el que sento, per tants motius com obres d’art puguin crear-se. Però sí que m’agradaria dir-te que t’admiro i el perquè t’admiro:

Crec que l’autenticitat és un dels valors més importants. I tu, papa, ets pura autenticitat, com també ho són els teus quadres. Sempre has fet el que sents i t’has expressat com senties. A mi m’ha costat molt saber qui sóc i expressar-me tal com sóc però, com que també he heretat la teva valentia, he après el que calia per poder-ho fer. I aquest és el gran tresor que m’has transmès, un regal de gran mestre, perquè és un regal que només es pot transmetre amb l’exemple. Gràcies, papa.

Gemma Farràs Prat

17 de novembre del 2017

Reflexions educació: El bon mestre




El bon mestre


Penso que l'educació és més obra d'amor que de ciència. Que no sigui mestre el que no en senti una verdadera vocació, i no es vegi capaç d'estimar tractant els infants amb respecte a la seva personalitat; que s'entregui a l'obra educativa incondicionalment, sense mesura de temps, ni de guanys ni d'avantatges ni d'honors. Ésser mestre es porta a dins. El que ho és copsa cada reacció del deixeble i sap respondre adequadament per a orientar-lo en els seus instints, i fer que actuï responsablement d'acord amb ell mateix. Això exigeix a un mestre una fina percepció, un gran respecte, i una estimació profunda per a cada infant.

No hi ha res més interessant i difícil que el coneixement de la persona humana i és una felicitat inefable el reeixir en l'educació d'un fill dels homes, i aconseguir en ell un comportament habitual correcte, per convenciment, mai per imposició. El bon mestre s'entrena a l'obra per amor desinteressat, humilment però amb passió. El que farà més per Catalunya serà el més bon educador dels seus fills. Amor, respecte i desinterès podrien donar unes masses ciutadanes educades i lliures. 

Angeleta Ferrer Sensat

7 de novembre del 2017

Aquests dies que vivim...



Fa dies que em deixo sentir i escolto profundament la terra que trepitjo i estimo. Fa dies que m’observo i observo les persones i els moviments sistèmics que es donen. Fa dies que la vida ens mostra com a col·lectiu tot allò que vol ser transcendit i mirat, tot allò que no crea ni construeix, tot allò vell i enquistat que ens remou profundament. Tot el que està passant com a país ens mostra tantes coses si ho sabem llegir en clau d’interioritat... veiem l’odi, la ràbia, la tristesa, la frustració, la indignació,... però també la capacitat de caminar plegats, la il·lusió, les ganes de llibertat, la capacitat de perdó, la dignitat, la unió, l’empatia, la compassió,... Com a humanitat contenim totes aquestes llavors al nostre interior i es veuen manifestades com mai en aquests dies. Tot allò que veiem, sigui agradable o no, forma part de tots nosaltres. Tenim davant una oportunitat per poder sanar el nostre propi dolor, per poder perdonar, per poder transcendir... i per després poder construir un món on poder viure en llibertat i pau des d’un lloc pacífic, amorós, creatiu, inclusiu, possibilitador,...

Jo em sento esperançada, pesi que en molts moments m’acompanyi la tristesa o la indignació, fruits de la meva pròpia història. No crec en un ells i en un nosaltres, sinó en la possibilitat d’observar tot aquest dolor que ens desperta tantes emocions i tan variades. Esperançada perquè tots els que siguem capaços de transmutar a dins nostre tot això que sentim, ho aportem després a la totalitat amb conductes cíviques, plenes d’alegria i ànsies per crear quelcom bonic per a tothom.

No hi ha un ells i un nosaltres, sinó moviments de consciència. Jo intueixo una nova consciència que emergeix de dins de cadascú. Ho veig cada dia quan acompanyo i facilito grups i persones. L’empoderament que vivim molts i que manifestem des d’aquest lloc que vibra tan alt, per mi és una finestra oberta al món i a la vida.

Dins meu sento agraïment profund pel lloc que ocupa cadascú en aquest puzle que estem construint (i no hi descarto absolutament a ningú, en el puzle hi som tots) per tal que aquesta possibilitat conjunta es doni ara i aquí.

Amb tot plegat, i per no perdre’m enmig de tant soroll extern, jo només puc fer que recuperar el meu centre, sanar la meva pròpia ràbia, el meu propi dolor i la meva pròpia tristesa, per després sortir pacíficament i cridar ben alt que sóc lliure per SER, estimar, perdonar, manifestar i crear una nova realitat.

Namasté

31 d’agost del 2017

Demà arriba el setembre...

Demà arriba el setembre, i amb ell la il·lusió de l’arrencada, l’olor de les coses noves, els ritmes que prenen protagonisme, el compartir arreu, la vida que s’expressa, el créixer constant, el crear que batega, el cant intern que emergeix,...

Un nou curs truca a la porta i amb ell noves experiències, aprenentatges, persones, sentiments,... ens esperen per ser viscuts.

Sento agraïment profund per la intensitat i la vida!!!

Ahir ens va deixar Louise Hay, un referent que m’acompanya en el meu camí des de fa molts anys. O sigui que arrenco amb les seves sàvies paraules :-) tot agraint-li el seu llegat i desitjant-li un molt bon viatge de retorn.

Bon setembre per a tots!


“Voy a cumplir 90 años este sábado. Elijo ver mi vida moviéndose en diferentes direcciones, todas ellas igual de buenas. Algunas cosas son incluso mejores ahora que en mi juventud. Mis años más jóvenes estuvieron llenos de miedo; en la actualidad mis días están llenos de confianza.

Mi propia vida realmente no comenzó a tener sentido hasta que estaba a mediados de mis 40 años. A la edad de 50 empecé mi carrera de escritora a una escala muy pequeña. El primer año hice una ganancia de 42 dólares. A los 55 años me aventuré en el mundo de las computadoras, lo cual me asustó pero tomé clases y vencí el miedo. Hoy tengo tres computadoras y viajo con mi iPad y iPhone a todas partes. A los 60 años tuve mi primer jardín. En este mismo tiempo me inscribí en clases de arte para niños y empecé a pintar. A los 70 y 80 era más creativa y mi vida continúa siendo cada vez más rica y plena.
Todavía escribo, doy conferencias, enseño a través de mis acciones. Estoy constantemente leyendo y estudiando. Soy dueña de una editorial muy exitosa y tengo dos organizaciones sin fines de lucro. Soy una jardinera orgánica dedicada. Cultivo la mayor parte de mi propia comida. Me encanta la gente y las fiestas. Tengo muchos amigos cariñosos. He viajado extensamente. También todavía estoy pintando y tomando clases. Mi vida se ha convertido en un tesoro de experiencias.
Quiero ayudarte a crear una idea consciente de tus últimos años, para que te des cuenta de que estos pueden ser los años más gratificantes de tu vida. Quiero que sepas que tu futuro es siempre brillante, no importa cuál sea tu edad. Mira tus últimos años convirtiéndose en tus años de tesoros.
En lugar de simplemente envejecer y renunciar y morir, vamos a aprender a hacer una gran contribución a la vida. Tenemos el tiempo, tenemos el conocimiento y tenemos la sabiduría para movernos por el mundo con amor y poder.
¡Da un paso adelante, utiliza tu voz, sal al mundo y vive!”
Con amor, Louise Hay.

24 de juliol del 2017

És moment de fer balanç...

És moment de fer balanç, al juliol acaben les formacions i les vacances truquen a la porta 😊

Ha estat un curs intens, ple d’instants compartits i sentits. Un curs amb molts acompanyaments holístics individuals i col·lectius. Un curs ple d’amor i llum que s’expandeix en les ànimes i omple de sentit el camí recorregut fins aquí. També ha estat un curs intens en les formacions i espais que jo he rebut i que es tradueixen directe en allò que comparteixo.

És moment d’agrair en profunditat i des del COR. Mil gràcies a tots els que heu format part d’aquest camí: persones que heu vingut a teràpia, participants dels grups de creixement personal, gent que heu assistit a tallers, organitzacions que heu confiat en el projecte “Dins Teu”, mestres i companys amb qui he compartir tant,... Gracies família i amistats per creure en l’espurna de llum que comparteixo. Gràcies vida, energia, màgia, univers per tant... GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES!!!


Al setembre més... 😉

Ara, a practicar l’art de la presència i el gaudi en bona companyia 😊

Una abraçada plena de llum per a tots i totes! Bon estiu!

20 de juny del 2017

Solstici d'estiu

Els cicles perduren i, de nou, el solstici d’estiu truca a la porta.

Cada solstici ens invita a parar, observar, connectar,...
Amb el solstici d’estiu arriba la nit més curta de l’any i el dia més llarg. La llum en la seva màxima expansió, la maduresa del cicle i la plenitud.
L’estiu ens invita a compartir, somriure, expressar, crear,... Després de tota la sembra i creixement, l’estiu ens invita a recollir els fruits, a gaudir, descansar, ...
Cada solstici i equinocci ens recorden que som cíclics, que la vida són cicles, que ens expandim, creixem i transcendim en espiral,...
El solstici d’estiu ens invita a repassar, reconèixer, agrair, enfocar, desprendre’ns, integrar, obrir-nos,...

Et proposo agafar paper i llapis i, des del silenci i la interioritat, repassar on et trobes en el teu camí: Què has sembrat? Què has recollit? Cap on vols anar? Què vols deixar enrere? Què has après?

Obrir-se a la màgia del cicle, dansar amb els nostres propis ritmes i el ritme de la vida, agrair profundament i, sobretot, escampar llavors d’AMOR que possibilitin una vida sentida i plena de sentit per a tu i tota la humanitat.

Et desitjo un estiu ple d’instants viscuts i gaudits!

I recorda, mica en mica, el cicle portarà de nou canvis i el dia s’anirà escurçant i t’anirà invitant a entrar “Dins Teu”... per, d’aquí uns mesos, poder acollir la tardor.
Una abraçada, Roser

13 de juny del 2017

Eva en el Paraíso

Petites troballes boniques de compartir 😊


Cuando Eva salió del Paraíso, se obsesionó con la idea de regresar a Él. 

Cada vez que se fijaba en los ennegrecidos edificios de la ciudad, en la suciedad de las aceras, en el hacinamiento o el ruido, cerraba los ojos y recordaba con angustia todo lo que que ya no tenía: un jardín exuberante con palmeras y árboles de frutas deliciosas, flores de colores vivos y pájaros exóticos, agua que brotaba de los manantiales subterráneos junto a un suelo de hierba esponjosa por el que caminar descalza… 

Eva sufría aquella ausencia desconsolada y eternamente incompleta. Adán y ella tenían una hipoteca, no podían abandonarlo todo e irse sin más. 

Mientras clavaba un póster del Jardín del Edén en la pared, prometiéndose ahorrar cada céntimo para el viaje de ambos, un viento gélido la sorprendió. Provenía de una verja abierta en su alma. Eva empujó la valla y se asomó con cautela. Las hierbas crecían salvajes entre cardúmenes y espinos en un terreno abandonado, rodeado por un enrejado lleno de óxido. La humedad y el frío le erizaron la piel. Eva se estremeció intranquila al vislumbrar el Jardín de su Ser. 

Durante muchos años ignoró aquel solar. Lo usó como trastero, y al dejar la verja abierta, permitió que desconocidos usasen el espacio sin respeto y arrojasen despojos. Pero los cardos le arañaban el alma cuando respiraba. Los trastos sonaban entrechocándose cuando se movía, y ella tiritaba destemplada por aquel frío. 

El Jardín del Edén la contemplaba desde el póster de la pared, hermoso e inalcanzable. Eva lo miraba y lo miraba sin saberse ciega… hasta que llegó el día en que realmente estuvo dispuesta a Ver. 

Fue entonces cuando caminó hacia su jardín interno. Ya no era una joven, los años le habían regalado valiosas perlas de experiencia. Nunca había conocido la paz ni el disfrute del momento presente. En su bélico perfeccionismo, siempre se había fijado en lo que le faltaba y en lo que estaba mal. Pero aquella vez, se arrodilló sobre la hierba y enterró su insatisfacción. Dejó de esperar a que llegasen semillas extraordinarias de tierras lejanas y plantó los frutos que ya comía. Sembró manzanas, aguacates, maíz, pipas, ciruelas y dátiles. 

Vio cómo otros entraban en aquel jardín y, en su inconsciencia, pisoteaban los brotes. Por ello, aprendió a cerrar la puerta y a elegir sus visitas. Comprendió que los vientos de ira y miedo devastaban su jardín, así que protegió los pequeños tallos y les dio calor con su cuerpo. Eva fue paciencia, Eva fue invernadero. 

Los días y los meses le enseñaron a vivir en el presente y a caminar siguiendo únicamente su propia armonía. Aprendió a soltar y a dejar ir. Celebró cuánto crecían sus plantas, sus árboles, sus lotos y orquídeas, en vez de compararlas con las del Jardín del Edén. Se llenó del olor de las flores y de la fruta que se pudre en la tierra. Cantó entre los árboles cuando aún no había trinos de pájaros. Encendió hogueras cada vez que volvió el frío. 

Eva nunca regresó al Paraíso. Eva se transformó en Paraíso.

Myriam Aram © Copyright de los textos: Myriam Aram
Font: Enlace

31 de març del 2017

Benvinguda primavera...

De nou la primavera floreix i amb ella aquella energia de renaixement i creativitat. El dia s’allarga i el sol comença a acaronar amb escalfor i subtilesa. Els cicles es repeteixen constantment a la natura i dins de cadascú de nosaltres.

Escoltar els ritmes, les energies que acompanyen cada estació, la vida que batega a cada moment... Respirar profunda i conscientment, permetre que l’aire arribi a tot el cos per després despendre’ns-en i tornar-nos a omplir d’ell. Deixar-se gronxar per tots aquests moviments, i permetre senzillament que la vida ens visqui, amb acceptació, amor i un sentiment que ressona a quelcom “sagrat” i “màgic”.

Benvinguda primavera, després del llarg retir que ens ha brindat l’hivern acollint-nos dins seu per interioritzar i integrar, arribes per a permetre’ns aflorar de nou la intuïció i les ganes de crear i compartir.

Els meus millors desitjos perquè aquesta energia entrant us acaroni i us ompli de presència per així poder observar com la vida brota de nou omplint-nos de colors, cant, calidesa i llum.

Una forta abraçada, Roser.

11 de març del 2017

Tu vida no puede salir mal...

En realidad, tu mundo está configurado de tal forma que nada te puede pasar, sin embargo Todo Pasa Para Ti - para tu despertar, para tu crecimiento, para tu inspiración, para tu exploración - incluso si te olvidas de eso, o si a veces no puedes verlo o si a veces caes en la distracción y en la desesperación.

Cuando no hay un destino fijo, no puedes perder el rumbo, así que nada de lo que pase en tu vida puede sacarte del camino. Tu camino ES lo que pasa, y lo que pasa ES tu camino. No hay de otra.

Todo es un regalo en este inquebrantable camino que llamas vida - la risa, las lágrimas, los momentos de gran angustia, las experiencias de profundas pérdidas, el dolor, la confusión, los momentos en los que crees que nunca lo lograrás, incluso el la inmensa angustia que causa el amor - aunque lo olvides, o a veces no puedas verlo, o pierdas absolutamente la fe en este gran espectáculo.

Pero incluso la pérdida de la fe en este espectáculo es parte del espectáculo, e incluso la escena donde 'algo está saliendo mal' no es indicativa de que el espectáculo esté saliendo mal, y así, siempre estás exactamente donde necesitas estar, lo creas o no, incluso si no lo crees.

La vida es absolutamente confiable, aunque tu confianza parezca estar a millones de años luz, la vida no puede ir mal, porque todo es vida, y la vida es todo. Entiende esto, compréndelo desde tu corazón. La espiritualidad es profundamente simple, tan simple como la respiración, tan natural como contemplar las estrellas por la noche y caer rendido de asombro.

El universo es mucho más hermoso de lo que podrías alguna vez imaginar.

- Jeff Foster

8 de març del 2017

9 de febrer del 2017

"M'he estimat molt la vida"


 
m'he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m'agrada la taula, ara un pessic d'aquesta salsa, oh, i aquest ravenet, aquell all tendre, què dieu d'aquest lluç, és sorprenent el fet d'una cirera. m'agrada així la vida, aquest got d'aigua, una jove que passa pel carrer aquest verd aquest pètal allò una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls, i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula, com passerell, aquell melic, com la primera dent d'un infant. 

Vicent Andrés Estellés



Abraçar la vida, les petites coses, atresorar cada instant,…

20 de gener del 2017

“Per actuar amb dignitat cal tenir valentia”

Sakyong Mipham, lama del llinatge budista Shambhala, corredor de maratons. Tinc 53 anys. Vaig néixer a l’ Casat, tinc tres filles. Encapçalo el llinatge budista Considero la humanitat bona, íntegra i digna. Hem de confiar en la nostra pròpia vàlua, però hi ha una tendència a abandonar la idea d’humanitat
20012017

“Per actuar amb dignitat cal tenir valentia”

El dubte
Encapçala el llinatge budista tibetà Shambhala que va heretar del seu pare i mestre, una comunitat global de més de 200 centres de meditació els ensenyaments dels quals es basen en la contemplació i el nodriment de la bondat fonamental que habita en cada ésser humà, una suma que ens encamina cap a una societat il·luminada. Reencarnació de Mipham el Gran, també és corredor de maratons i té diversos llibres publicats. Ediciones La Llave ha traduït Correr y meditar, ensenyaments per entrenar el cos i la ment, i El , basat enels diàlegs espirituals que pare i fill van mantenir sobre la bondat fonamental i la possibilitat d’aconseguir una societat il·luminada i com el fill vadissipant els seus dubtes.

Vostè ha crescut a l’ombra del pare?
El meu pare, Chögyam Trungpa Rimpoché, va ser un cèlebre mestre tibetà, erudit i governant.
Custodi dels ensenyaments més sagrats.
...I més antics. Era clarivident, va predir la ­caiguda del Tibet, la qual cosa li va permetre preparar la fugida de centenars de persones. Travessant l’ Himàlaia va tenir la visió de crear una societat humana il·luminada que donés pas a una xarxa de saviesa i bondat.
No deu ser fàcil estar a la seva altura.
Teníem una potent connexió, érem amics molt íntims.
Vostè també creu en la possibilitat d’una societat il·luminada?
Si podem confiar en la nostra pròpia bondat, aquesta il·luminarà la nostra vida, les nostres llars, llocs de treball, hospitals, escoles, polítics..., i tota la societat.
Sembla utòpic.
Tota persona vol ser respectada, estimada i cuidada. Els conflictes i la violència neixen quan dues persones no es reconeixen.
Persones que han estat cuidades i estimades només pensen en elles mateixes.
Necessiten introspecció. En aquell moment aparentment insignificant en què sentim la nostra pròpia bondat, té lloc un moviment ­sísmic.
Quin és el principi fonamental de la filosofia Shambhala?
Per actuar amb dignitat cal tenir valentia, viure en el desafiament, però les persones temem i dubtem.
La covardia és producte del dubte?
Sí. Els covards s’oculten darrere de la negativitat que escampen al seu pas. Vivim immersos en continus desafiaments externs i interns. Ens debatem entre el dubte i la confiança.
Confiança és una paraula molt gran.
Es tracta de conquerir una ment prou relaxada per confiar en l’il·limitat de la seva saviesa i compassió inherents.
Difícil creure-s’ho si mires al teu voltant...
Podem riure amb equanimitat de quant ens esforcem a intentar mantenir les nostres presses i baralles. En lloc de queixar-nos podem riure i oferir paraules amables. Tot el que ens surt al pas és una oportunitat per triar la confiança.
Confiança en un mateix?
Sí. Però quan ens sembla que som deficients ens maltractem, i després maltractem d’altres de la mateixa manera. Si això es prolonga en el temps l’estat depressiu i agressiu es converteix en la norma.
...I anem clavant morrades.
Si confiem en la nostra pròpia vàlua, la ment té més fortalesa, flexibilitat, intel·ligència i magnanimitat respecte als seus propis sentiments i opinions. Ens hem d’oblidar de la preocupant sensació que som culpables d’algun tipus d’error fonamental.
Això sustenta la nostra cultura.
Apreciar on ens trobem ara mateix és un antídot contra la depressió el resultat del qual és l’alegria. Animar-se i estar alegre estabilitza la confiança. Necessitem compassió i connexió perquè la societat sigui saludable.
Tal com és dins és fora.
Exacte. El problema és que la influència de la societat és omnipresent i som incapaços de distingir els nostres propis valors i pensaments. Repetim el socialment acceptat.
Cal qüestionar?
Cal deixar anar pensaments i emocions, és a dir: deixar d’aferrar-se. Meditar sobre això, i després sortir al carrer amb un objectiu: ser amable.
Què és l’amabilitat?
És una energia que et permet sentir l’altre com una cosa teva. Ningú no sap el que passarà en la vida, hi estem junts plens de por i esperança. Amabilitat és reconèixer la vulnerabilitat pròpia i aliena.
Ser valent davant la incertesa.
La covardia és com estar congelat, no deixar que flueixi l’energia. La valentia sempre mirarà el potencial de les coses. Cal estar obert al que passi en el moment, viure en la immediatesa amb fortalesa i sensibilitat.
I la tendresa?
És aquí dins, hi hem de connectar, amb el no saber, amb la vulnerabilitat, amb la teva pròpia solitud. Si no ho fas, t’endureixes i deixes de sentir la vida. Tendresa vol dir sentir.
Una societat il·luminada, comença en un o en dos?
En dos, però cadascuna de les persones parteix del seu propi valor.
Les relacions són l’aspecte més difícil.
Però la felicitat està precisament en la connexió amb els altres. El problema és que ens dediquem a lluitar contra nosaltres mateixos; entretinguts amb qui volem ser, no sabem qui som. Cal apreciar en comptes de conquerir. Si la felicitat és un objectiu, no succeeix.
Aquesta claredat és esmunyedissa.
Quan em sentia desconcertat, el meu pare em deia: “Simplifica. Treballa en el moment, senzillament i adequadament, amb molta sinceritat. Sigues qui ets profundament. Així el que és simple pot comprendre el que és complicat.
...
Cada moment té la seva energia, o se’ns emporta o la conduïm. De vegades el meu pare m’agafava de la mà i em deia: “Siguem”. Així em mostrava que si podem sentir, llavors podem simplement ser.

17 de gener del 2017

Viure des de l'essència

A vegades la vida, sàvia com és, et truca a la porta i et regala experiències compartides plenes de sentit i profunditat.

Fa uns dies la meva bona amiga Núria va donar el meu telèfon a un grup d’amics que es troben sovint per profunditzar en diferents temes i créixer plegats. Enguany buscaven a algú que els acompanyés durant un cap de setmana en la descoberta dels seus irrenunciables personals.

Ha estat un repte i un plaer preparar la formació “Viure des de l’essència”, on junts hem pogut reflexionar de moltes coses i on hem experimentat i permès que la vida fos en aquest espai temps.

170117_viure essenciaII

Núria, Enric, Roger, Marc, Jordi, Josep i Tomàs us vull agrair des del fons del meu COR aquesta trobada i tot el que en ella s’ha revelat en mi: una porta oberta i nova s’ha obert :-), mil gràcies!!!

No crec en les casualitats, sinó en les sincronicitats i els fils invisibles que ens uneixen durant el camí, crec en el sentiment profund que se sent quan dues ànimes es reconeixen: gràcies infinites per portar-lo al costat de casa, per compartir la vostra essència i per permetre que aquest “veure’ns” ens hagi apropat un xic més a qui som: espurnes de llum divines plenes d’amor expandint-se pel món.

Fins ben aviat i una forta abraçada,
Roser

8 de gener del 2017

He après...

Si miro enrere i repasso aquest 2016, molts aprenentatges importants s’han sumat i incorporat pel camí:
1330921_27265233
  • He après a escoltar el cor i tot allò que em xiuxiueja a cada moment. Des d’aquesta escolta la màgia esdevé i hi és constantment. Totes les emocions, pensaments, experiències i vincles són vehicles d’interioritat. I és important transitar-ho tot, sobretot allò profund que porto dins meu de vides i vides viscudes, per tal de poder desprendre-me’n i seguir caminant.
  • He après de la compassió en la pròpia pell, abraçant des del cor net i el que això possibilita.
  • He après que el cos parla quan no em permeto sentir i ser, quan rebutjo i em resisteixo, quan no visc. En definitiva, quan escullo el patiment.
  • He après que l’autenticitat té a veure en ser qui sóc des de la llibertat, sense por a la mirada de l’altre. Quan sóc, només i ha llibertat. L’essència no em pot ser robada, la qual cosa em fa entregar-me a la vida i confiar constantment.
    56_sunset-691848_640
  • He après a connectar-me per permetre. La connexió és el que brinda la creativitat i la vida en abundància.
  • He après que molts fils invisibles ens uneixen en el camí, que ens trobem en el moment adequat, amb les persones que cal, per fer, viure i aprendre quelcom.
  • He après a agrair i a estimar en profunditat qui sóc i què faig. Aprenc i agraeixo de totes les situacions viscudes i reconec i estimo a totes les persones que estan, han estat o estaran en el meu camí.
  • He après que totes les coses tenen el seu tempo, que a vegades cal viure en la collita i d’altres cal esperar en la sembra. Això m’ha fet abraçar cada etapa del cicle i per tant viure amb presència l’espera.
  • He après a no jutjar-me pels dons que m’han set atorgats, sinó a viure des d’ells per entregar-los amb compromís i responsabilitat.
  • He après que els judicis ens separen constantment, no hi ha ningú per sobre o per sota, tots caminem plegats. Així que, quan el judici emet dins meu, jo ja m’he sortit del meu centre i no visc des del cor.
    29_llum_sunset-174276_640
  • He après que la línia a traspassar és fina, que l’ego és llaminer, i que fàcilment et rendeixes a ell i jugues al seu joc. Però es pot jugar des de la ignorància i patint o des de l’observació conscient i somrient, i això he fet aquest 2016, ser observadora del meu caminar, riure’m de tot allò que se m’escapa però veig, sorprendre’m per tot allò nou que ha vingut i esperar amb alegria tot el que la vida em té guardat per viure a través meu.
  • He après que he crescut molt, a voltes vides senceres en setmanes,... però l’univers és infinit, i em queda infinitat de coses per aprendre, sentir, créixer, viure,... i aquesta immensitat a voltes m’espanta i m’atrau. Però tinc clar que la vida vol ser viscuda amb tots els seus matisos i la puc rebutjar o la puc acollir, és qüestió d’escollir. Si l’acullo no m’estalviaré res, però viure-la és un viatge fabulós i fascinant que no em vull perdre, així que escullo acollir la VIDA amb consciència, responsabilitat, entrega, compromís i amor.
I a més a més, durant aquest 2016 he recuperat la meva nena interior, aquella que a vegades he tingut arraconada i en canvi és la que somnia, juga, riu, creu, es manifesta, estima,... i l’he batejada amb el nom d’Aiko que significa “nena estimada”. Us la presento:

aiko

Desitjo que aquest 2017 em porti molts nous aprenentatges, plens d’experiències, vincles i vida per seguir creixent, compartint, evolucionant i transcendint.

I tu, què has après, integrat o sentit durant aquest 2016?