La tardor...

La tardor ens ha regalat un bell ventall de colors, un vell aprenentatge vital que any rere any retorna: el saber desprendre’ns de les fulles, el saber acollir la fredor des de la nuesa, el saber acceptar els cicles savis de la natura. La tardor ens apropa a l’hivern, el qual ens permetrà recollir-nos, esperar, integrar i preparar-nos per ressorgir de nou quan arribi la primavera.

Aquesta ha estat una tardor especial, plena de llum i energia subtil. Una tardor amb canvis profunds, presència, compromís ferm, plenitud i consciència.







El cor il·lumina...

Un petit text de Annie Marquier del llibre "Maestro de Corazón": Al ego le encanta ilusionarse con filosofías complejas, porque así permanece en lo vago e impreciso y satisface la máquina intelectual; y con prácticas sofisticadas que, en definitiva, no dan resultados integrables en lo cotidiano. El ego también busca el método milagro, la técnica especial que le aportará la liberación, porque sabe (aunque no lo reconoce, desde luego) que no encontrará nada en absoluto, pero así “guarda las apariencias”. Buscamos algo distinto, original, algo genial (que satisfaga el orgullo del ego) para salir del atolladero humano. Pero no existe ningún camino más original que otro. Todo ha sido ya dicho en las grandes enseñanzas que ha recibido la humanidad. Se puede alcanzar una comprensión más”original”, sí, pero eso debe hacerse con sencillez, con renunciación a la luz del Corazón. Cuando se vive en el espacio del Corazón, hay poco alimento para un intelecto hiperactivo. El camino del alma es un camino de transparencia, de sencillez límpida, de luz pura. El ego lo complica todo para embrollar las pistas. El corazón simplifica e ilumina.

Evolució, transformació, presència...

Tot està bé. Abraço cada experiència, cada persona, cada moment,...
Escolto el silenci, respiro la natura, camino cap dins, comprenc, em deixo sentir, sóc ...

La mare terra, l’art, la comunicació, la creativitat, la bellesa,... alimenten la meva ànima, i si falten, l’ofec es fa present, el sentiment de llibertat s’esvaeix,...

Tot esta bé. Escolto el cor, i si pateix em qüestiono què és el que no abraço, què és el que no estimo,...
Aquí i ara, tot pren sentit, no hi ha res més.


Abraço la reactivitat, la ment incessant, tots els meus defectes, totes les meves virtuts. Tot està bé, ...

Només l’AMOR transforma, només l’AMOR present, profund i real és evolució.

Davant l’adversitat, estima; davant qualsevol situació, estima; davant qualsevol persona estima; davant la vida i la mort, estima; quan et miris, estima’t!!!... és l’únic etern secret, estimar, transformar a través de       l’AMOR incondicional.

Al teu centre, la llum hi és, brilla, t’acompanya, t’acarona,... tots la portem dins... la veus? la sents? la perceps?

Roser, octubre 2014

Una forta abraçada, Roser

Tornarem...

Preciosa cançó amb un missatge ple d'esperança, consciència i veritat...
...que m'agrada interpretar en clau d'espiritualitat...
"...rere els núvols hi ha, un sol tan gran, que mai ningú no podrà amagar..."


Quan has tocat el cel, i sents a prop l'infern, camines sense fe, sense destí, sense saviesa.
Fugint del que no entens, fugint d'aquest present, pensar en aquells anhels, és l'única forma que tens, de continuar...
Tornarem a ser grans, hi tornarem, quan sortim d'aquesta tempesta, que amaguem rere rostre indiferent, però cou i ens fa sentir que hi tornarem...
Trencar aquest desencert, converses d'un mateix, tornem a les arrels, dels somnis que ens van veure néixer.
És temps de ser valent, és temps de ser conscient, que cal cor i cervell i no volem perdre ningú en aquest camí.
Tornarem a ser grans, hi tornarem, quan sortim d'aquesta tempesta, que amaguem rere rostre indiferent, però cou i ens fa sentir que hi tornarem...
Rere els núvols hi ha, rere els núvols hi ha, un sol tan gran, que mai ningú no podrà amagar.
Rere els dubtes hi ha, rere els dubtes hi ha, la veritat, creu-me, creu-me, creu-me, tenim futur!!
Tornarem a ser grans, hi tornarem, quan sortim d'aquesta tempesta, que amaguem rere rostre indiferent, que cou i ens fa sentir que hi tornarem... Quan has tocat el cel, i sents a prop l'infern, camines sense fe, sense destí, sense saviesa.
Fugint del que no entens, fugint d'aquest present, pensar en aquells anhels, és l'única forma que tens, de continuar...
Tornarem a ser grans, hi tornarem, quan sortim d'aquesta tempesta, que amaguem rere rostre indiferent, però cou i ens fa sentir que hi tornarem...
Trencar aquest desencert, converses d'un mateix, tornem a les arrels, dels somnis que ens van veure néixer.
És temps de ser valent, és temps de ser conscient, que cal cor i cervell i no volem perdre ningú en aquest camí.
Tornarem a ser grans, hi tornarem, quan sortim d'aquesta tempesta, que amaguem rere rostre indiferent, però cou i ens fa sentir que hi tornarem...
Rere els núvols hi ha, rere els núvols hi ha, un sol tan gran, que mai ningú no podrà amagar.
Rere els dubtes hi ha, rere els dubtes hi ha, la veritat, creu-me, creu-me, creu-me, tenim futur!!
Tornarem a ser grans, hi tornarem, quan sortim d'aquesta tempesta, que amaguem rere rostre indiferent, que cou i ens fa sentir que hi tornarem...

Relat: El buscador

Dotar la vida de sentit, posar consciència als instants de vida, viure i experimentar... Vius o sobrevius?


Tot seguit un relat d’en Bucay que ens ajuda a reflexionar sobre tots aquests temes:   

EL BUSCADOR

Aquesta és la història d'un home a qui jo definiria com un buscador...

Un buscador és algú que busca; no necessàriament algú que troba. Tampoc és algú que, necessàriament, sap què és el que està buscant. És simplement algú per a qui la seva vida és una recerca.

Un dia, el buscador va sentir que havia d'anar a la ciutat de Kammir. Havia après a fer cas rigorós d'aquestes sensacions que venien d'un lloc desconegut de si mateix. Així que ho va deixar tot i se'n va anar.

Després de dos dies de viatge per camins polsegosos va albirar, en la llunyania, Kammir. Una mica abans d'arribar al poble, li va cridar molt l'atenció un turó a la dreta del sender. Estava entapissat d'un verd meravellós i tenia un munt d'arbres, ocells i flors encantadors. L'envoltava pertot arreu una mena de petita tanca de fusta llustrosa. Una porteta de bronze el convidava a entrar.

De cop i volta va notar que oblidava el poble i va sucumbir a la temptació de descansar un moment en aquell lloc. El buscador va traspassar el portal i va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes, com a l'atzar, entre els arbres. Va deixar que els seus ulls reposessin com papallones en cada detall d'aquell paradís multicolor.

Els seus ulls eren els d'un buscador i potser per això va descobrir aquella inscripció en una de les pedres: Abdul Tareg, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies. Es va estremir una mica quan es va adonar que aquella pedra no era simplement una pedra: era una làpida. Va sentir pena quan va pensar que un nen de tan poca edat estava enterrat en aquell lloc. En mirar al seu voltant, l'home va veure que la pedra del costat també tenia una inscripció. S'hi va acostar per llegir-la. Deia: Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes. El buscador es va sentir terriblement commocionat.

Aquell bell indret era un cementiri, i cada pedra era una tomba. Va començar a llegir, una per una, les làpides. Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort. Però el que va connectar-lo amb l'espant va ser comprovar que el que més temps havia viscut amb prou feines passava dels onze anys... Aclaparat per un dolor terrible, va seure i es va posar a plorar.

El cuidador del cementiri passava per allà i s'hi va acostar. Se'l va mirar com plorava durant una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar.

- No, per cap familiar - va dir el buscador -. Què passa en aquest poble? Què hi ha de tan terrible en aquesta ciutat? Per què hi ha tants nens morts enterrats en aquest indret? Quina és la maledicció horrible que pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nens?

L'ancià va somriure i va dir:

- Ja es pot asserenar. No hi ha cap maledicció. El que passa és que aquí tenim un antic costum. Li ho explicaré:

"Quan un jove compleix quinze anys, els seus pares li regalen una llibreta com aquesta que tinc aquí, perquè se la pengi al coll. Entre nosaltres és tradició que, a partir d'aquell moment, cada vegada que algú gaudeix intensament d'alguna cosa, obri la llibreta i hi anoti: A l'esquerra, què és el que es va gaudir. A la dreta, quanta estona va durar el gaudi. Va conèixer la seva promesa i se'n va enamorar. Quant de temps va durar aquella passió enorme i el plaer de conèixer-la? Una setmana? Dues? Tres setmanes i mitja...? I després, l'emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó... Quant va durar? El minut i mig del petó? Dos dies? Una setmana? I l'embaràs i el naixement del primer fill...? I el casament dels amics? I el viatge més desitjat? I la trobada amb el germà que torna d'un país llunyà? Quant de temps va durar el gaudi d'aquestes situacions? Hores? Dies? D'aquesta manera anem anotant a la llibreta cada moment que gaudim... Cada moment. Quan algú mor tenim el costum d'obrir la seva llibreta i sumar el temps que ha gaudit per escriure-ho sobre la seva tomba. Perquè aquest és per a nosaltres l'únic i veritable TEMPS VISCUT."

Extret de: Contes per a pensar. Jorge Bucay
.
T’animes a escriure la teva pròpia llibreta? Quin és el teu veritable temps viscut fins al dia d’avui? Quantes hores, minuts i segons des de que t’has llevat anotaries avui a la teva llibreta? Vols fer créixer el teu temps de gaudi? Quin compromís pots prendre perquè així sigui?

Una abraçada,
Roser

Reflexions en veu alta: El món des de la meva mirada i en termes d’autoconeixement

La unitat només és possible a partir de la llibertat de SER, només si som lliures per ser allò que som podem caminar de la mà per construir una unitat equànime per tots.

SER qui som és un dret intrínsec, negar la llibertat de SER és frenar el creixement intern i no respectar la voluntat, ja sigui de la persona o d’un poble sencer. Per créixer cal comprensió, escolta, respecte, espais protegits,...
Unitat? Sí!!! Però just aquella que permet igualtat dins la diversitat, que permet creixement, que permet ser UN dins un TOT divers, ric i valuós.  La unitat no es pot sembrar amb adobs de culpa, remordiments i por. La unitat és quelcom que només es pot aconseguir quan es vibra veritat, quan no té danys colaterals, quan acull i no castiga. La unitat no és imposada, és un estat del SER que sorgeix quan el camí traçat, en molts sentits, és impecable.


Jo, com molts, crec que vivim un canvi social profund, el qual no és més que un reflex del canvi personal de moltes i moltes persones. Persones que hem dit prou als autoenganys, que hem dit prou a la por, que hem dit prou a la culpa, que hem dit prou al control i a la manipulació!!! El canvi social és un reflex de molts que creiem possible la unitat, però no una unitat jerarquitzada i obligada, sinó una unitat desitjada, equànime, integradora, potenciadora, solidària, generosa, inclusiva,...

A vegades, per construir quelcom nou, s’ha de ser valent. El camí de l’autoconeixement no és un camí fàcil, però és el que permet reconèixer-nos en molt, retrobar-nos en la nostra essència i a partir d’aquí caminar lliurement i desperts per construir un món millor.

Jo crec en la unitat, però en la que crec només és possible arribar-hi si es construeix amb nous passos. Passos que requereixen una transició, una presa de consciència profunda, un prendre distància, un separar-nos per crear noves realitats, per fer les coses diferents, per influir si ha valgut la pena,... I aquests passos potser són els necessaris per algun dia ser UN des del reconeixement, la voluntat i la llibertat de tots.


Emocionada per tots els canvis que veig, esperançada per tot un poble que es mou,... Compromesa per seguir sembrant llavors de canvi arreu que permetin sanar pors, reconèixer habilitats, brillar en autenticitat i fer possible un món ple d’oportunitats per tothom.

Una abraçada plena de llum,
Roser Farràs _ Setembre 2015

Gràcies, gràcies, gràcies,...

Fi de curs: Taller "Camins" 14-15   

Només puc dir-vos des del cor: GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES!!! Gràcies per ser-hi, gràcies per compartir el vostre camí i caminar plegats en una part del trajecte. Gràcies pels vostres aprenentatges, per la veritat que compartiu, per cada pas recorregut en aquest camí de vida. Gràcies per la confiança en aquest projecte que plegats hem construït. Gràcies per formar part de la meva realitat, aquella que no fa massa era just un somni.

Al vostre costat he après i he crescut tant!!! M’emporto bocins de cadascú dins meu. La trobada amb vosaltres m’ha transformat. I és que és això el que fem quan ens trobem sense cuirasses, quan simplement som a cada moment, TRANSFORMAR-NOS!

Cadascú de nosaltres és una peça de puzle que encaixa a la perfecció en el gran tapís de la humanitat. Desitjo de tot cor que trobeu el vostre encaix. Convençuda que tots estem fets de la mateixa essènica, l’AMOR, i que aquí venim a experimentar-lo en totes les experiències vitals. És tant senzill i complex com abraçar-ho tot... és tant senzill i complex com ser UN dins un TOT, i ser un TOT sense deixar de ser UN.

Bon estiu per tots, a l'octubre més!

Abraçada,
Roser
.
.

Somniant... per crear!

...cadenes trencades, sentiment de llibertat... ...il·lusió, energia, somnis,... ...colors, immensitat, obertura, nous horitzons, puresa,... ...des del més profund del meu ésser, restant en un punt de calma interna, observant, permetent, desprenent-me,... ...els somnis han començat a néixer de nou i amb ells els passos per fer-los realitat... ...des de dins una veueta xiuxiueja: “...digues baixet el teu missatge arreu, vibra amb ell en completa llibertat, comparteix-te sense por, sense pressa,... simplement sigues i permet que siguin amb respecte, amor, comprensió, acollida... el camí és la redescoberta cap a un mateix, començant per tu,... possibilita, acompanya, dóna la mà i camina una part del trajecte amb l’altre de costat,... aprèn de tot i tothom, però  no deixis de seguir el teu propi camí,...” ...somniant per crear noves realitats que facin possible viure en un món més harmònic i equilibrat...



Bona entrada d’estiu!

Una forta abraçada,
Roser

La bellesa

La bellesa és quelcom que engrandeix l’ànima, deixar-nos embolcallar per ella a cada pas és una experiència plaent que ens regala la vida.

A on es troba la bellesa? A tot arreu!!!

Els sentits s’alimenten de bellesa quan els experimentem amb consciència:


...contemplar la naturalesa, l’art, l’interior de les persones,...


...escoltar música, el cant dels ocells, les fulles que mou el vent de mitja tarda, les rialles dels infants,...


...gaudir dels diferents gustos, aliments i receptes que ens porta cada mos,...


... perdre’s en el tacte de tocar la pell de l’altre, deixar caure la sorra entre els dits, mullar-se els peus en una riera, caminar descalç,...


...fragàncies infinites: olor d’humitat, olor de roses, olor de cafè, olor d’infant, olor d’estima, olor de pluja, olor de terra, olor de tu,...


...constantment tenim la possibilitat de submergir-nos en la bellesa que ens envolta...

I tu, com experimentes la bellesa?

Què et sembla aturar-te, respirar i sentir la bellesa que t’aporta la vida en aquest instant?

BELLESA: Passejar pel camí que la vida ens ofereix amb presència, gaudint de tots els seus paisatges i totes les seves estacions, acceptant i estimant, sense presses, creixent-hi amb cada pas i eixamplant-nos amb consciència i amor.


Vida, sol, colors, transformacions, rialles, vincles,...


Una abraçada, Roser

Viure i morir

Sàvies paraules... morir en vida és quelcom quotidià. Pablo Neruda ens ho explica molt bé... Practicar l’art de la presència i integrar la mort a la vida és quelcom urgent i marca la diferència entre la vida amb sentit i la mort en vida.


Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito, repitiendo todos los días los mismos trayectos, quien no cambia de marca, no se arriesga vestir un color nuevo y no le habla a quien no conoce. 

Muere lentamente quien hace de la televisión su gurú. 

Muere lentamente quien evita una pasión, quien prefiere el negro sobre blanco y los puntos sobre las "íes", a un remolino de emociones, justamente las que rescatan el brillo de los ojos, sonrisas de los bostezos, corazones a los tropiezos y sentimientos. 

Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos. 

Muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música, quien no encuentra gracia en sí mismo. 

Muere lentamente quien destruye su amor propio, quien no se deja ayudar. 

Muere lentamente, quien pasa los días quejándose de su mala suerte o de la lluvia incesante. 

Muere lentamente, quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, quien no pregunta un asunto que desconoce, o no responde cuando le indagan sobre algo que sabe. 

Evitemos la muerte en suaves cuotas, recordando siempre que estar vivo exige un esfuerzo mucho mayor que el simple hecho de respirar. Solamente la ardiente paciencia hará que conquistemos una espléndida felicidad. 

Pablo Neruda. 

Una abraçada,
Roser.

Neix "Ser per Créixer"...

Ser per Créixer és un projecte de vida compartit. Neix amb vocació de servei i té com a missió possibilitar llavors de canvi i processos transformadors que busquen SER i CRÉIXER amb sentit, coherència i equilibri. 

SER és el primer pas per poder CRÉIXER, i a voltes, allò que pot semblar tan senzill, es converteix en una odissea vital.

La paraula educació ve de la paraula llatina “educere” que significa “extreure de dins”. Educar és l’art d’acompanyar a SER. Educar no és omplir, sinó permetre des del respecte, l’amor i la llibertat que un sigui el que ja és. Educar és una possibilitat de creixement mutu i comença al nostre interior, acompanyant des del nostre SER amb autenticitat.

Es dirigeixi a docents, famílies, escoles, instituts, AMPA’S, associacions,…que tinguin ganes de fer camí en el camp del creixement personal, l’autoconeixement, la gestió emocional, l’educació en valors, la interioritat, la creativitat, l’autenticitat, la comunicació i l’art de saber viure. 

La metodologia emprada és reflexiva, respectuosa, vivencial i transformadora. 

L’autenticitat, el respecte, la responsabilitat, el canvi, la transformació, l’estima, el vincle, la coherència, la humilitat, la flexibilitat, l’escolta, l’acollida, la vida, la presència, la vulnerabilitat, l’empatia, la generositat, la gratitud, l’aprenentatge, la possibilitat, la trobada, l’art de saber donar i rebre,... formen part de la seva essència.

Que la sincronicitat t’aporti allò que estàs buscant per seguir fent camí, SER i CRÉIXER.


Petites lliçons de vida

El Gil (5 anys) l'altre dia em diu: 

"Mama, abans de néixer estàveu totes les mames en un pati com el de l'escola i, de totes les mames, et vaig triar a tu" 

 

Abraçada, 
Roser