Carta del jefe Indi Seattle

Sàvies paraules, reflexió, transcendència, sentit... com deia el petit príncep: “No es veu bé més que amb el cor; allò essencial és invisible per als ulls”.

Una abraçada,
Roser


CARTA DEL JEFE INDI SEATTLE


Aquesta és la carta que va enviar el 1855 el cabdill indi Seattle de la tribu Suwamish al president dels Estats Units, Franklin Pierce, en resposta a la oferta de compra de les terres  dels Suwamish, al nord oest dels Estats Units, actual estat de Washington. Els indis americans estaven molt units a la seva terra no coneixent la idea de propietat. És més, consideraven a la terra com a propietària dels homes. La carta, commovedora i lúcida, diu així: 
“El gran cabdill de Washington ordena dir que desitja comprar les nostres terres. El gran cap també ens envia paraules d’amistat i de bona voluntat. Apreciem aquesta gentilesa perquè sabem que poca falta li fa, en canvi, la nostra amistat. Considerarem la seva oferta, ja que sabem que, si no ho féssim, l’home blanc podrà venir amb les seves armes de foc i agafar-se les nostres terres. El gran cap de Washington podrà confiar en el que diu el cap Seattle amb la mateixa certesa amb la que els nostres germans blancs podran confiar en la tornada de les estacions. Les meves paraules són immutables com els estels.
Com podeu comprar o vendre el cel, la calor de la terra? Aquesta idea ens sembla estranya. No som amos de la frescor de l’aire i del xipolleig de l’aigua. Com podríeu comprar-nos-els? Ho diem oportunament. Heu de saber que cada partícula d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada fulla resplendent, cada platja sorrenca, cada boirina en el bosc ombrívol, cada clar i cada insecte amb el seu brunzit que circula en els arbres porta les memòries de l’home de pell roja.

Els morts de l’home blanc s’obliden de la seva terra natal quan se’n van a caminar per les estrelles. Els nostres morts mai no obliden aquesta preciosa terra perquè ella és la mare de l’home de pell roja. Som part de la terra i ella és part de nosaltres. Les fragants flors són les nostres germanes; el cérvol, el cavall, l’àguila majestuosa són els nostres germans. Els prats, la calor corporal del poltre i l’home, tots pertanyen a la mateixa família. Per això, quan el Gran Cap de Washington ordena dir que desitja comprar les nostres terres, és molt el que demana. El Gran Cap mana dir que ens reservarà un lloc perquè hi podem viure còmodament entre nosaltres. Ell serà el nostre pare i nosaltres serem els seus fills. Per això considerarem la seva oferta de comprar les nostres terres. Però, això no serà pas fàcil ja que aquestes terres són sagrades per a nosaltres. L’aigua xipollant que corre pels rius i estuaris no és merament aigua sinó la sang dels nostres avantpassats. Si us venem aquestes terres, haureu de recordar que elles són sagrades i haureu d’ensenyar als vostres fills que ho són i que cada reflex fantasmal en les aigües clares dels llacs parla d’esdeveniments i records de la vida del meu poble. El murmuri de l’aigua és la veu del pare del meu pare.
Els rius són els nostres germans, ells sadollen la nostra set. Els rius porten les nostres canoes i alimenten els nostres fills. Si us venem les nostres terres, haureu de recordar i ensenyar als vostres fills que els rius són els nostres germans i germans de vosaltres, haureu d’ara en endavant donar als rius el tracte bondadós que donareu a qualsevol germà.
Sabem que l’home blanc no comprèn la nostra manera de ser. Tant li fa un tros de terra que un altre perquè ell és un estrany que arriba durant la nit a treure de la terra el que necessita. La terra no és el seu germà, sinó el seu enemic. Quan l’ha conquerit, l’abandona i segueix el seu camí. Deixa al seu darrere les sepultures dels seus pares sense que l’importi. Desposseeix de la terra als seus fills sense que l’importi. Oblida la sepultura del seu pare i els drets dels seus fills. Tracta a la seva mare, la terra, i al seu germà, el cel, com si fossin coses de vidre. La seva fam insaciable devorarà la terra i deixarà al seu darrere només un desert.
No ho comprenc. La nostra manera de ser és diferent a la vostra. La vista de les vostres ciutats fa mal als ulls del l’home de pell roja. Però potser sigui així perquè l’home de pell roja és un salvatge i no entén les coses. No hi ha cap lloc tranquil a les ciutats de l’home blanc, cap indret on pugui escoltar-se el desplegar-se de les fulles a la primavera o l’orsar de les ales d’un insecte. Però potser sigui així perquè sóc un salvatge i no puc comprendre les coses. El soroll de la ciutat sembla insultar les oïdes. I quina mena de vida és quan l’home no és capaç d’escoltar el solitari crit de la garsa o la discussió nocturna de les granotes al voltant de la llacuna? Sóc un home de pell roja i no ho entenc.

Els indis preferim el suau so del vent que acarona la cala del llac i l’olor del mateix vent purificat per la pluja del migdia o perfumat per la fragància dels pins.
L’aire és preciós per a l’home de pell roja perquè totes les coses comparteixen el mateix alè: l’animal, l’arbre i l’home. L’home blanc sembla no sentir l’aire que respira. A l’igual que un home molts dies agonitzant, s’ha tornat insensible a la ferum. Però, si us venem les nostres terres, haureu de recordar que l’aire és preciós per a nosaltres, que l’aire comparteix el seu esperit amb tota la vida que sustenta. I, si us venem les nostres terres, haureu de deixar-les apart a mantenir-les sagrades com un lloc al qual podrà arribar fins i tot l’home blanc a assaborir el vent dulcificat per les flors de la prada.
Considerarem la vostra oferta de comprar les nostres terres. Si decidim acceptar-la, hi posaré una condició: que l’home blanc haurà de tractar els animals d’aquestes terres com a germans. Sóc un salvatge i no comprenc cap altra forma de conducta. He vist milers de búfals podrint-se damunt les prades, abandonats allà per l’home blanc que els va disparar des d’un tren en marxa. Sóc un salvatge i no comprenc com el fumejant cavall de vapor pot ser més important que el búfal al que només matem poder sobreviure. Què és l’home sense els animals? Si tots els animals haguessin desaparegut, l’home moriria d’una gran soledat d’esperit. Perquè tot el que passa als animals aviat li haurà de passar també a l’home. Totes les coses estan relacionades entre si.
Vosaltres heu d’ensenyar als vostres fills que el terra sota els seus peus és la cendra dels seus avis. Perquè respectin la terra, haureu de dir als vostres fills que la terra és plena de vida dels nostres avantpassats. Haureu d’ensenyar als vostres fills el que nosaltres hem ensenyat als nostres: que la terra és la nostre mare. Tot el que afecta a la terra afecta als fills de la terra. Quan els homes escupen a terra s’escupen a ells mateixos.
Això ho sabem: la terra no pertany a l’home, sinó que l’home pertany a la terra. L’home no ha teixit la xarxa de la vida, n’és només un bri. Tot el que faci a la xarxa s’ho farà a si mateix. El que li passa a la terra li passarà als fills de la terra. Ho sabem. Totes les coses estan relacionades com la sang que uneix a la família.

Encara l’home blanc, el Déu del qual es passeja amb ell i xerra amb ell —d’amic a amic no pot estar exempt de sentit comú—. Potser siguem germans, al capdavall. Ho veurem. Sabem una cosa que l’home blanc descobrirà algun dia: que el nostre Déu és el seu mateix Déu. Ara penseu que potser sou amo de les nostres terres; però no podeu ser-ho. Ell és el Déu de la humanitat i la seva compassió és la mateixa per l’home blanc. Aquesta terra és preciosa per a Ell i el causar-li mal significa mostrar menyspreu envers el seu Creador. Els homes blancs també passaran, tal vegada abans que les altres tribus. Si contamineu el vostre llit, morireu alguna nit sufocats per la vostra pròpia immundícia. Però encara en la vostra hora final us sentireu il·luminats per la idea de que Déu us va dur a aquestes terres i us en va donar el domini i sobre l’home de la pell roja que hi vivia amb algun propòsit especial. Tal destí és un misteri per a nosaltres perquè no comprenem el que serà quan els búfals hagin estat exterminats, quan els cavalls salvatges hagin estat domats, quan els recòndits recons dels boscos exhalin l’olor a molts homes i quan la vista cap als verds turons estigui tancada per un eixam filferros xerraires. On és l’espès bosc? Va desaparèixer. On és l’àguila? Va desaparèixer. Així acaba la vida i comença la supervivència…

2 comentaris:

  1. Gràcies per aquesta magnifica traducció d'aquest meravellós text, que fa temps vaig llegir, però que , potserm hauriem de tenir-lo present en tot moment. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una fortíssima abraçada Elisenda i molt bon cap de setmana!:-)

      Elimina