Totes les persones procedim de la mateixa font i hi retornem. Tots hem
d’aprendre a estimar i a ser estimats incondicionalment. Totes les penes que
hom pateix a la vida, totes les tribulacions i malsons, totes les coses que
podríem considerar com a càstigs de Déu, són en realitat regals. Són
l’oportunitat per créixer, que és l’única finalitat de la vida.
No es pot sanar el món si no ens sanem a nosaltres mateixos. Si estem
disposats a les experiències espirituals i no tenim por, les tindrem sense
necessitat d’un guru o d’un mestre que ens digui com fer-ho.
Quan vàrem néixer de la font que jo anomeno Déu, vam ser donats d’una
faceta de la divinitat; això és el que ens dóna el coneixement de la nostra
immortalitat.
Hem de viure fins morir.
Ningú mort sol.
Tots som estimats amb un amor que transcendeix la compressió.
Tots som beneïts i guiats.
És important que fem allò que ens agrada fer. Podem ser pobres, podem passar
fam, podem viure en una casa destartalada, però anem a viure plenament. I al
final dels nostres dies beneirem la nostra vida perquè hem fet allò que vàrem
venir a fer.
La lliçó més difícil d’aprendre és l’amor incondicional. Morir no és res
que hàgim de témer: pot ser l’experiència més meravellosa de la vida. Tot depèn
de com hagis viscut. La mort és només una transició d’aquesta vida a un altra
existència en la qual ja no hi ha dolor ni angoixes.
La muerte, etapa final de nuestro crecimiento. Elisabeth Kubler-Ross
Extret del llibre "Donar Temps a la vida" de Soler@Conangla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada