Amor incondicional

Totes les persones procedim de la mateixa font i hi retornem. Tots hem d’aprendre a estimar i a ser estimats incondicionalment. Totes les penes que hom pateix a la vida, totes les tribulacions i malsons, totes les coses que podríem considerar com a càstigs de Déu, són en realitat regals. Són l’oportunitat per créixer, que és l’única finalitat de la vida.
No es pot sanar el món si no ens sanem a nosaltres mateixos. Si estem disposats a les experiències espirituals i no tenim por, les tindrem sense necessitat d’un guru o d’un mestre que ens digui com fer-ho.
Quan vàrem néixer de la font que jo anomeno Déu, vam ser donats d’una faceta de la divinitat; això és el que ens dóna el coneixement de la nostra immortalitat.
Hem de viure fins morir.
Ningú mort sol.
Tots som estimats amb un amor que transcendeix la compressió.
Tots som beneïts i guiats.
És important que fem allò que ens agrada fer. Podem ser pobres, podem passar fam, podem viure en una casa destartalada, però anem a viure plenament. I al final dels nostres dies beneirem la nostra vida perquè hem fet allò que vàrem venir a fer.
La lliçó més difícil d’aprendre és l’amor incondicional. Morir no és res que hàgim de témer: pot ser l’experiència més meravellosa de la vida. Tot depèn de com hagis viscut. La mort és només una transició d’aquesta vida a un altra existència en la qual ja no hi ha dolor ni angoixes.
La muerte, etapa final de nuestro crecimiento. Elisabeth Kubler-Ross
Extret del llibre "Donar Temps a la vida" de Soler@Conangla 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada