Relat: El buscador

Dotar la vida de sentit, posar consciència als instants de vida, viure i experimentar... Vius o sobrevius?


Tot seguit un relat d’en Bucay que ens ajuda a reflexionar sobre tots aquests temes:   

EL BUSCADOR

Aquesta és la història d'un home a qui jo definiria com un buscador...

Un buscador és algú que busca; no necessàriament algú que troba. Tampoc és algú que, necessàriament, sap què és el que està buscant. És simplement algú per a qui la seva vida és una recerca.

Un dia, el buscador va sentir que havia d'anar a la ciutat de Kammir. Havia après a fer cas rigorós d'aquestes sensacions que venien d'un lloc desconegut de si mateix. Així que ho va deixar tot i se'n va anar.

Després de dos dies de viatge per camins polsegosos va albirar, en la llunyania, Kammir. Una mica abans d'arribar al poble, li va cridar molt l'atenció un turó a la dreta del sender. Estava entapissat d'un verd meravellós i tenia un munt d'arbres, ocells i flors encantadors. L'envoltava pertot arreu una mena de petita tanca de fusta llustrosa. Una porteta de bronze el convidava a entrar.

De cop i volta va notar que oblidava el poble i va sucumbir a la temptació de descansar un moment en aquell lloc. El buscador va traspassar el portal i va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes, com a l'atzar, entre els arbres. Va deixar que els seus ulls reposessin com papallones en cada detall d'aquell paradís multicolor.

Els seus ulls eren els d'un buscador i potser per això va descobrir aquella inscripció en una de les pedres: Abdul Tareg, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies. Es va estremir una mica quan es va adonar que aquella pedra no era simplement una pedra: era una làpida. Va sentir pena quan va pensar que un nen de tan poca edat estava enterrat en aquell lloc. En mirar al seu voltant, l'home va veure que la pedra del costat també tenia una inscripció. S'hi va acostar per llegir-la. Deia: Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes. El buscador es va sentir terriblement commocionat.

Aquell bell indret era un cementiri, i cada pedra era una tomba. Va començar a llegir, una per una, les làpides. Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort. Però el que va connectar-lo amb l'espant va ser comprovar que el que més temps havia viscut amb prou feines passava dels onze anys... Aclaparat per un dolor terrible, va seure i es va posar a plorar.

El cuidador del cementiri passava per allà i s'hi va acostar. Se'l va mirar com plorava durant una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar.

- No, per cap familiar - va dir el buscador -. Què passa en aquest poble? Què hi ha de tan terrible en aquesta ciutat? Per què hi ha tants nens morts enterrats en aquest indret? Quina és la maledicció horrible que pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nens?

L'ancià va somriure i va dir:

- Ja es pot asserenar. No hi ha cap maledicció. El que passa és que aquí tenim un antic costum. Li ho explicaré:

"Quan un jove compleix quinze anys, els seus pares li regalen una llibreta com aquesta que tinc aquí, perquè se la pengi al coll. Entre nosaltres és tradició que, a partir d'aquell moment, cada vegada que algú gaudeix intensament d'alguna cosa, obri la llibreta i hi anoti: A l'esquerra, què és el que es va gaudir. A la dreta, quanta estona va durar el gaudi. Va conèixer la seva promesa i se'n va enamorar. Quant de temps va durar aquella passió enorme i el plaer de conèixer-la? Una setmana? Dues? Tres setmanes i mitja...? I després, l'emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó... Quant va durar? El minut i mig del petó? Dos dies? Una setmana? I l'embaràs i el naixement del primer fill...? I el casament dels amics? I el viatge més desitjat? I la trobada amb el germà que torna d'un país llunyà? Quant de temps va durar el gaudi d'aquestes situacions? Hores? Dies? D'aquesta manera anem anotant a la llibreta cada moment que gaudim... Cada moment. Quan algú mor tenim el costum d'obrir la seva llibreta i sumar el temps que ha gaudit per escriure-ho sobre la seva tomba. Perquè aquest és per a nosaltres l'únic i veritable TEMPS VISCUT."

Extret de: Contes per a pensar. Jorge Bucay
.
T’animes a escriure la teva pròpia llibreta? Quin és el teu veritable temps viscut fins al dia d’avui? Quantes hores, minuts i segons des de que t’has llevat anotaries avui a la teva llibreta? Vols fer créixer el teu temps de gaudi? Quin compromís pots prendre perquè així sigui?

Una abraçada,
Roser

Reflexions en veu alta: El món des de la meva mirada i en termes d’autoconeixement

La unitat només és possible a partir de la llibertat de SER, només si som lliures per ser allò que som podem caminar de la mà per construir una unitat equànime per tots.

SER qui som és un dret intrínsec, negar la llibertat de SER és frenar el creixement intern i no respectar la voluntat, ja sigui de la persona o d’un poble sencer. Per créixer cal comprensió, escolta, respecte, espais protegits,...
Unitat? Sí!!! Però just aquella que permet igualtat dins la diversitat, que permet creixement, que permet ser UN dins un TOT divers, ric i valuós.  La unitat no es pot sembrar amb adobs de culpa, remordiments i por. La unitat és quelcom que només es pot aconseguir quan es vibra veritat, quan no té danys colaterals, quan acull i no castiga. La unitat no és imposada, és un estat del SER que sorgeix quan el camí traçat, en molts sentits, és impecable.


Jo, com molts, crec que vivim un canvi social profund, el qual no és més que un reflex del canvi personal de moltes i moltes persones. Persones que hem dit prou als autoenganys, que hem dit prou a la por, que hem dit prou a la culpa, que hem dit prou al control i a la manipulació!!! El canvi social és un reflex de molts que creiem possible la unitat, però no una unitat jerarquitzada i obligada, sinó una unitat desitjada, equànime, integradora, potenciadora, solidària, generosa, inclusiva,...

A vegades, per construir quelcom nou, s’ha de ser valent. El camí de l’autoconeixement no és un camí fàcil, però és el que permet reconèixer-nos en molt, retrobar-nos en la nostra essència i a partir d’aquí caminar lliurement i desperts per construir un món millor.

Jo crec en la unitat, però en la que crec només és possible arribar-hi si es construeix amb nous passos. Passos que requereixen una transició, una presa de consciència profunda, un prendre distància, un separar-nos per crear noves realitats, per fer les coses diferents, per influir si ha valgut la pena,... I aquests passos potser són els necessaris per algun dia ser UN des del reconeixement, la voluntat i la llibertat de tots.


Emocionada per tots els canvis que veig, esperançada per tot un poble que es mou,... Compromesa per seguir sembrant llavors de canvi arreu que permetin sanar pors, reconèixer habilitats, brillar en autenticitat i fer possible un món ple d’oportunitats per tothom.

Una abraçada plena de llum,
Roser Farràs _ Setembre 2015