Sempre ho hem fet així ...

Un grup de científics va posar cinc mones en una gàbia. Al centre va col·locar-hi una escala i, al seu damunt, penjat del sostre, un munt de plàtans.

Quan un mico pujava l'escala per agafar els plàtans, els científics llançaven un doll d'aigua freda sobre els que quedaven a terra.

Després d'algun temps, quan un mico anava a pujar l'escala, els altres l'agafaven i fins i tot l’agredien per impedir que pugés, i així evitar l'aigua freda.

Passat algun temps més, cap mona pujava l'escala, malgrat la temptació dels plàtans.

Llavors, els científics van substituir un dels micos. La primera cosa que va fer el nou va ser pujar l'escala, sent ràpidament baixat pels altres, que fins i tot li van pegar. Després d'algunes pallisses, el nou integrant del grup ja no va pujar més l'escala.

Un segon mico va ser substituït, i va passar el mateix. El primer substituït va participar amb entusiasme de la pallissa al novell.

Un tercer fou canviat i es va repetir el fet. El quart i, finalment, l'últim dels veterans va ser substituït.

Els científics es van quedar llavors amb un grup de cinc micos que, tot i que mai van rebre un bany d'aigua freda, continuaven colpejant a aquell que intentés arribar als plàtans.

Si fos possible preguntar a alguns d'ells per què pegaven al que intentava pujar l'escala, amb certesa la resposta seria: "No sé, les coses sempre s'han fet així ... "

Donem coses per certes a la nostra vida sense haver-nos preguntat què hi ha al darrera?

Acceptem actituds i accions perquè sempre s’ha fet així? Ens qüestionem prou tot allò que fem i fan els altres?

Amb què es basen les nostres decisions?

Una abraçada, Roser.