Enviem els cossos cada dia a treballar i ens deixem l’ànima a casa.


Aquesta frase la va dir Miquel Vidal en una classe del màster i em va quedar gravada. Des d’aquell dia que observo a la gent al carrer, al metro, en accions quotidianes i se’m fa el cor petit quan observo tantes mirades buides, rostres tristos, agressivitat en moviments, passivitat, indiferència,...

Cal recuperar el sentit de les nostres vides, doncs deixant l’ànima a casa acabem emmalaltint i ajudem a crear un clima de desesperança. Ens hem de recuperar i buscar dins nostre les raons per les quals val la pena viure. És urgent abandonar l’esperit de queixa, el victimisme, la passivitat, la ràbia,... que ens envolta. Hem de decidir si ens volem deixar contagiar o no, i decidir què volem contagiar. Hem de viure presents i donant-nos temps per viure. Hem de recuperar aquelles emocions i estats naturals que resten dins nostre i que tenim oblidades per tal de fer visible el nostre propòsit de vida. Hem de recuperar la nostra ànima i tots aquells recursos i valors que tenim per afrontar els canvis de la millor manera possible.

És hora de sumar voluntats, de crear, de moure’ns, de cuidar-nos per dins, de buidar motxilles carregades de pensaments, emocions i creences inútils. És hora de despertar i decidir si volem continuar deixant-nos cada dia la nostra ànima a casa quan sortim al carrer. És hora de prendre riscos i valorar si realment l’àrea de comoditat que tenim ens fa feliços, si realment estem on volem estar. És hora de començar a caminar en la direcció on volem anar. Quan hi arribarem? És el menys important, el més important és caminar, doncs sense un primer pas tenim segur que no avançarem.

Evidentment no és fàcil. Estem en moments difícils, en plena crisi de valors, a part de l’econòmica, on molta gent ho està passant malament. Però la decisió de com gestionem tot això, de quina forma li donem i de quina actitud prenem davant les circumstàncies està a les nostres mans.

Una abraçada, Roser.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada