El conte de la vaca


Un mestre i el seu deixeble caminaven direcció cap al seu monestir. Quan es va apropar la nit el mestre va suggerir al seu deixeble que estiguessin atents, doncs els caldria trobar un sostre on passar la nit. Al cap d’una estona el deixeble, des de la vall per la qual transitaven, va veure una casa dalt de la muntanya.

- Anem a demanar si ens hi deixen passar la nit - va dir el Mestre.

Quan van arribar-hi van observar que era una casa molt vella. Van cridar i van ser atesos per un camperol.

- Que se'ls ofereix?

- Caminem buscant allotjament per a aquesta nit. Anem de camí al Monestir - va dir el mestre.

- Doncs sigueu benvinguts a la nostra humil casa. Encara que no tenim llits, però almenys podran descansar prop del foc – els va dir el pagès.

Un cop dins la casa el mestre i el deixeble van poder observar la humilitat amb què vivien el camperol, la seva dona i els seus dos fills. Gairebé no tenien mobiliari, les seves vestimentes eren gairebé parracs i el rebost estava buit. Tot i així, es veia una família alegre i unida.

- I digui’m – va preguntar el mestre - Com es guanyen la vida vostès?

- Doncs ja veu... - va dir el camperol, mentre tota la família menjava una mica de formatge - Fa uns anys vam comprar una vaca amb tots els nostres estalvis i gràcies a ella anem tirant. Ens proporciona tot allò bàsic que necessitem, com aquest formatge tan bo. Amb la llet i els seus derivats podem alimentar-nos i així anar fent.

Després d'una estona de tertúlia tots van posar al llit. L'endemà, després d'esmorzar, els convidats van abandonar la casa i van seguir el seu camí. Quan portaven ja un tram recorregut, el mestre es va dirigir al deixeble:

- Torna a la casa i, quan es faci fosc tira la vaca pel precipici que hi ha una mica més enllà.

El deixeble, atònit, no podia creure les paraules del seu mestre:

- Mestre, això significaria la ruïna per a aquesta família! És com condemnar-los a morir!

- Fes-me cas i no perdis el temps.

- Però Mestre jo no sé si he de ....

- No discuteixis més! - Va dir el mestre - torna a la casa i deixa caure la vaca pel precipici. Quan ho hagis fet torna amb mi.

El deixeble, que mantenia disciplinadament la llei de l'obediència al mestre, hi va anar a contracor. Va complir amb la seva missió i al vespre va precipitar la vaca pel precipici. Va retornar amb el seu mestre i junts van caminar fins al monestir.

Passats els anys, quan el deixeble va acabar els seus estudis i va arribar l'hora d'abandonar el monestir, el primer que va fer va ser recordar-se de la família de la caseta de la vall. Durant tots aquests anys, no hi va haver ni un dia que no pensés en la desgràcia d'aquells camperols.

Un cop va emprendre el viatge de tornada a casa, va voler acostar-se fins a la vall per descobrir amb els seus propis ulls les conseqüències d'aquella acció. A mesura que s'acostava a la casa, es va adonar que les coses havien canviat molt, tant, que la seva sorpresa va ser trobar-se una casa pràcticament nova. Era una casa molt bonica, amb més llum, amb més colors, envoltada d'un preciós jardí i fins i tot un hort. El deixeble, ara ja mestre, es va imaginar que a la casa hi viurien uns nous propietaris.

Un cop allà va trucar a la porta. El cor li bategava molt de pressa. Quan van obrir la porta, el camperol que li va donar la benvinguda era semblant al que recordava, una mica més gruixut i més vell.

- Disculpi - va dir l'antic deixeble - vostè és la persona que vivia aquí fa uns anys quan van arribar un mestre i el seu deixeble a demanar-los allotjament?

- És clar! Ara recordo .. sí ... com ho sap vostè?

- Jo era el deixeble, i ara en tornar a la meva ciutat he volgut tornar a saludar-los.

- Ben fet, la gent ha de ser agraïda.

- Aquesta casa ha canviat molt de quan la vaig conèixer. Què els va passar per viure tan bé com viuen ara?

- Doncs l'hi explicaré - No sé si vostè recorda que havíem tingut una vaca que ens proporcionava el nostre aliment bàsic. Una nit va passar una cosa inesperada: la vaca es va escapar i va caure pel precipici. Ens vam quedar sense ella i sense suport. Després del disgust inicial no ens vam desanimar i entre tota la família vam buscar la manera de seguir endavant. Se'ns va ocórrer fer unes cistelles i vendre-les al mercat del poble. Vam tenir molt èxit i des de llavors que no parem. A més, hem diversificat el negoci i també venem flors i hortalisses. Encara que sembli mentida, vam tenir molta sort que la vaca desapareixes, doncs potser encara estaríem vivint només de la llet de la vaca. Vam aprendre una bona lliçó.

Després d'escoltar aquesta història, el nou mestre va marxar molt més lleuger. En el seu interior es va fer la pau definitiva i un cop més va reconèixer la saviesa del que havia estat el seu mestre. A més, aquesta història li va servir per pensar també en les persones i les seves inclinacions, les seves pors, les seves inseguretats. Va pensar així:

- Totes les persones tenim una vaca que ens proporciona alguna cosa bàsica per a la nostra supervivència o, si més no, creiem que sense ella no podríem viure de la mateixa manera. Una vaca a la que estem aferrats i que no estem disposats a deixar anar per res del món.

I des d'aquell dia aquell jove mestre explica una i altra vegada la història perquè tothom pugui descobrir dins seu les seves vaques particulars, i així empènyer-les pel precipici i viure una vida més plena i creativa.

Quina és la teva vaca?
 

Una abraçada, 
Roser.

2 comentaris: