Sigues tu mateix!


Hi havia una vegada, en un lloc i en un temps que podria ser aquí i avui mateix, un bell jardí, amb pomers, tarongers, perers i bellíssims rosers, tots ells feliços i satisfets. Tot era alegria al jardí, però un dels seus habitants no participava d’aquesta tònica general: era un arbre que se sentia profundament trist.

El pobre arbre tenia un problema: no sabia qui era.

El pomer li deia: - El que et falta és concentració, si realment ho intentes, podràs tenir saboroses pomes, és molt fàcil.

El roser li deia:-No escoltis al pomer. Mira, és més senzill tenir roses, i a més són més boniques i oloroses que les pomes.

El pobre arbre desesperat, intentava concentrar-se i ser tot el que li suggerien, però no aconseguia ser com els altres li deien que havia de ser i per això se sentia cada vegada més frustrat i desgraciat.

Un dia va arribar fins al jardí un mussol, la més sàvia de les aus, i en veure la desesperació de l'arbre, va exclamar: - No et preocupis, el teu problema no és tan greu. És el mateix de moltíssims éssers sobre la terra. No dediquis la teva vida, el teu esforç ni la teva energia a ser com els altres volen que siguis. Sigues tu mateix, coneix-te, i aprèn a escoltar la teva veu interior.

I dit això, el mussol va desaparèixer. "La meva veu interior? Ser jo mateix? Conèixer-me?” -Pensava l'arbre, angoixat.

Però el comentari del mussol va niar en el seu cor. I l'arbre va començar a deixar de prestar orelles als comentaris de les altres plantes. Va aprendre a estar en silenci, tranquil, gaudint dels raigs de sol i de les refrescants gotes de pluja. Va aprendre a gaudir del cant dels ocells que niaven en les seves branques, a deixar-se acaronar pel vent que xiulava entre les seves fulles. I quan menys s’ho esperava i buscava, de repent un dia ho va comprendre. El seu cor es va obrir i la seva veu interior li va parlar: -Tu mai donaràs pomes perquè no ets un pomer, ni floriràs cada primavera perquè no ets un roser. Tu ets un roure, i el teu destí és créixer gran i majestuós; donar alberg a les aus; ombra als viatgers; bellesa al paisatge. Tens una missió, compleix-la.

I l'arbre es va sentir fort i segur de si mateix i es va disposar a ser tot allò que era en essència. Així, aviat va ser admirat i respectat per tots, però el més important és que va aprendre a respectar-se i a valorar-se a si mateix.



Una abraçada,
Roser.




Font:
"Aplícate el Cuento". Jaume Soler y M. Mercè Conangla. Editorial Amat. 

1 comentari:

  1. https://antoniastrunk.wordpress.com/2015/03/13/puc-ser-jo-mateixa-o-no/

    ResponElimina