T’atreveixes a somniar?

Sempre ho hem fet així ...

Un grup de científics va posar cinc mones en una gàbia. Al centre va col·locar-hi una escala i, al seu damunt, penjat del sostre, un munt de plàtans.

Quan un mico pujava l'escala per agafar els plàtans, els científics llançaven un doll d'aigua freda sobre els que quedaven a terra.

Després d'algun temps, quan un mico anava a pujar l'escala, els altres l'agafaven i fins i tot l’agredien per impedir que pugés, i així evitar l'aigua freda.

Passat algun temps més, cap mona pujava l'escala, malgrat la temptació dels plàtans.

Llavors, els científics van substituir un dels micos. La primera cosa que va fer el nou va ser pujar l'escala, sent ràpidament baixat pels altres, que fins i tot li van pegar. Després d'algunes pallisses, el nou integrant del grup ja no va pujar més l'escala.

Un segon mico va ser substituït, i va passar el mateix. El primer substituït va participar amb entusiasme de la pallissa al novell.

Un tercer fou canviat i es va repetir el fet. El quart i, finalment, l'últim dels veterans va ser substituït.

Els científics es van quedar llavors amb un grup de cinc micos que, tot i que mai van rebre un bany d'aigua freda, continuaven colpejant a aquell que intentés arribar als plàtans.

Si fos possible preguntar a alguns d'ells per què pegaven al que intentava pujar l'escala, amb certesa la resposta seria: "No sé, les coses sempre s'han fet així ... "

Donem coses per certes a la nostra vida sense haver-nos preguntat què hi ha al darrera?

Acceptem actituds i accions perquè sempre s’ha fet així? Ens qüestionem prou tot allò que fem i fan els altres?

Amb què es basen les nostres decisions?

Una abraçada, Roser. 

El conte de la vaca

Un mestre i el seu deixeble caminaven direcció cap al seu monestir. Quan es va apropar la nit el mestre va suggerir al seu deixeble que estiguessin atents, doncs els caldria trobar un sostre on passar la nit. Al cap d’una estona el deixeble, des de la vall per la qual transitaven, va veure una casa dalt de la muntanya.

- Anem a demanar si ens hi deixen passar la nit - va dir el Mestre.

Quan van arribar-hi van observar que era una casa molt vella. Van cridar i van ser atesos per un camperol.

- Que se'ls ofereix?

- Caminem buscant allotjament per a aquesta nit. Anem de camí al Monestir - va dir el mestre.

- Doncs sigueu benvinguts a la nostra humil casa. Encara que no tenim llits, però almenys podran descansar prop del foc – els va dir el pagès.

Un cop dins la casa el mestre i el deixeble van poder observar la humilitat amb què vivien el camperol, la seva dona i els seus dos fills. Gairebé no tenien mobiliari, les seves vestimentes eren gairebé parracs i el rebost estava buit. Tot i així, es veia una família alegre i unida.

- I digui’m – va preguntar el mestre - Com es guanyen la vida vostès?

- Doncs ja veu... - va dir el camperol, mentre tota la família menjava una mica de formatge - Fa uns anys vam comprar una vaca amb tots els nostres estalvis i gràcies a ella anem tirant. Ens proporciona tot allò bàsic que necessitem, com aquest formatge tan bo. Amb la llet i els seus derivats podem alimentar-nos i així anar fent.

Després d'una estona de tertúlia tots van posar al llit. L'endemà, després d'esmorzar, els convidats van abandonar la casa i van seguir el seu camí. Quan portaven ja un tram recorregut, el mestre es va dirigir al deixeble:

- Torna a la casa i, quan es faci fosc tira la vaca pel precipici que hi ha una mica més enllà.

El deixeble, atònit, no podia creure les paraules del seu mestre:

- Mestre, això significaria la ruïna per a aquesta família! És com condemnar-los a morir!

- Fes-me cas i no perdis el temps.

- Però Mestre jo no sé si he de ....

- No discuteixis més! - Va dir el mestre - torna a la casa i deixa caure la vaca pel precipici. Quan ho hagis fet torna amb mi.

El deixeble, que mantenia disciplinadament la llei de l'obediència al mestre, hi va anar a contracor. Va complir amb la seva missió i al vespre va precipitar la vaca pel precipici. Va retornar amb el seu mestre i junts van caminar fins al monestir.

Passats els anys, quan el deixeble va acabar els seus estudis i va arribar l'hora d'abandonar el monestir, el primer que va fer va ser recordar-se de la família de la caseta de la vall. Durant tots aquests anys, no hi va haver ni un dia que no pensés en la desgràcia d'aquells camperols.

Un cop va emprendre el viatge de tornada a casa, va voler acostar-se fins a la vall per descobrir amb els seus propis ulls les conseqüències d'aquella acció. A mesura que s'acostava a la casa, es va adonar que les coses havien canviat molt, tant, que la seva sorpresa va ser trobar-se una casa pràcticament nova. Era una casa molt bonica, amb més llum, amb més colors, envoltada d'un preciós jardí i fins i tot un hort. El deixeble, ara ja mestre, es va imaginar que a la casa hi viurien uns nous propietaris.

Un cop allà va trucar a la porta. El cor li bategava molt de pressa. Quan van obrir la porta, el camperol que li va donar la benvinguda era semblant al que recordava, una mica més gruixut i més vell.

- Disculpi - va dir l'antic deixeble - vostè és la persona que vivia aquí fa uns anys quan van arribar un mestre i el seu deixeble a demanar-los allotjament?

- És clar! Ara recordo .. sí ... com ho sap vostè?

- Jo era el deixeble, i ara en tornar a la meva ciutat he volgut tornar a saludar-los.

- Ben fet, la gent ha de ser agraïda.

- Aquesta casa ha canviat molt de quan la vaig conèixer. Què els va passar per viure tan bé com viuen ara?

- Doncs l'hi explicaré - No sé si vostè recorda que havíem tingut una vaca que ens proporcionava el nostre aliment bàsic. Una nit va passar una cosa inesperada: la vaca es va escapar i va caure pel precipici. Ens vam quedar sense ella i sense suport. Després del disgust inicial no ens vam desanimar i entre tota la família vam buscar la manera de seguir endavant. Se'ns va ocórrer fer unes cistelles i vendre-les al mercat del poble. Vam tenir molt èxit i des de llavors que no parem. A més, hem diversificat el negoci i també venem flors i hortalisses. Encara que sembli mentida, vam tenir molta sort que la vaca desapareixes, doncs potser encara estaríem vivint només de la llet de la vaca. Vam aprendre una bona lliçó.

Després d'escoltar aquesta història, el nou mestre va marxar molt més lleuger. En el seu interior es va fer la pau definitiva i un cop més va reconèixer la saviesa del que havia estat el seu mestre. A més, aquesta història li va servir per pensar també en les persones i les seves inclinacions, les seves pors, les seves inseguretats. Va pensar així:

- Totes les persones tenim una vaca que ens proporciona alguna cosa bàsica per a la nostra supervivència o, si més no, creiem que sense ella no podríem viure de la mateixa manera. Una vaca a la que estem aferrats i que no estem disposats a deixar anar per res del món.

I des d'aquell dia aquell jove mestre explica una i altra vegada la història perquè tothom pugui descobrir dins seu les seves vaques particulars, i així empènyer-les pel precipici i viure una vida més plena i creativa.

Quina és la teva vaca? 

Obrir la ment...

La nostra ment està plena de creences. N’hi ha de tot tipus: adaptatives i desadaptatives, heretades i adquirides, inculcades i prestades,... La nostra realitat és la que creem a partir del nostre propi filtre de creences.

I és que les creences són això, pensaments a través dels quals creem, interpretem i interactuem amb la realitat. Les creences condicionen el nostre caminar per la vida. I el problema en sí no són elles, sinó el fet de no qüestionar-nos-les mai, de donar-les per certes, d’aferrar-nos-hi. El problema és la nostra actitud amb elles, doncs moltes vegades fa que creguem fermament que les coses són d’una manera i no admetem que per un altre, amb creences diferents, els fets tenen uns altres colors. Cal demanar-nos: i si no tinc raó? I sí...? Esdevenir conscients de quines creences mouen la nostra vida ens pot ajudar a evitar situacions conflictives, a ser més reflexius i tolerants.

A qui no li ha passat creure que l’altre està equivocat i s’ha discutit o l’ha jutjat per una convicció seva? Si no obrim la ment, si no som capaços d’entendre que cadascú té els seus propis filtres, no podem ser capaços de posar-nos al lloc de l’altre, no podem ser capaços d’estimar l’altre.

Un tema francament complicat, però molt interessant de reflexionar-hi! Pregunta’t!:

-      Què no funciona a la teva vida?  

-      Com actues davant aquestes situacions?

-      On i quan t’hi trobes?

-      Per què no funciona això a la teva vida? Per què actues així?

Darrera aquests perquès hi ha creences. Si no són adaptatives per a tu, potser comença a ser hora que te les qüestionis! No hem de donar tantes coses per certes: els nostres pares podien estar equivocats, l’educació que vam rebre també i la societat en que vivim també. Què hi tenim a dir nosaltres d’allò que creiem? Ets lliure de creure el que tu vulguis!

Obrir la ment vol dir deixar espai i flexibilitat. Vol dir avançar, créixer i fer aparèixer el regne de la possibilitat.

En l’època que vivim és urgent desfer-nos de les creences que ens limiten. Aprendre a respectar, escoltar, estimar, posar-se al lloc de l’altre, sentir,... requereix de la nostra humilitat, flexibilitat, generositat, compassió,...

Desfer-nos de les creences que enxiqueixen la nostra vida és la millor opció per recuperar benestar i equilibri, és la millor opció per ajudar a cocrear un món millor. Però no oblidem que requereix arremangar-nos, deixar de queixar-nos, obrir la nostra ment i actuar amb responsabilitat i coherència.

“Creem allò que creiem”

Cançó de Bob Marley que ens pot ajudar a reflexionar un xic més:

Una abraçada, Roser.