Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats. Mostrar tots els missatges

13 de juny del 2017

Eva en el Paraíso

Petites troballes boniques de compartir 😊


Cuando Eva salió del Paraíso, se obsesionó con la idea de regresar a Él. 

Cada vez que se fijaba en los ennegrecidos edificios de la ciudad, en la suciedad de las aceras, en el hacinamiento o el ruido, cerraba los ojos y recordaba con angustia todo lo que que ya no tenía: un jardín exuberante con palmeras y árboles de frutas deliciosas, flores de colores vivos y pájaros exóticos, agua que brotaba de los manantiales subterráneos junto a un suelo de hierba esponjosa por el que caminar descalza… 

Eva sufría aquella ausencia desconsolada y eternamente incompleta. Adán y ella tenían una hipoteca, no podían abandonarlo todo e irse sin más. 

Mientras clavaba un póster del Jardín del Edén en la pared, prometiéndose ahorrar cada céntimo para el viaje de ambos, un viento gélido la sorprendió. Provenía de una verja abierta en su alma. Eva empujó la valla y se asomó con cautela. Las hierbas crecían salvajes entre cardúmenes y espinos en un terreno abandonado, rodeado por un enrejado lleno de óxido. La humedad y el frío le erizaron la piel. Eva se estremeció intranquila al vislumbrar el Jardín de su Ser. 

Durante muchos años ignoró aquel solar. Lo usó como trastero, y al dejar la verja abierta, permitió que desconocidos usasen el espacio sin respeto y arrojasen despojos. Pero los cardos le arañaban el alma cuando respiraba. Los trastos sonaban entrechocándose cuando se movía, y ella tiritaba destemplada por aquel frío. 

El Jardín del Edén la contemplaba desde el póster de la pared, hermoso e inalcanzable. Eva lo miraba y lo miraba sin saberse ciega… hasta que llegó el día en que realmente estuvo dispuesta a Ver. 

Fue entonces cuando caminó hacia su jardín interno. Ya no era una joven, los años le habían regalado valiosas perlas de experiencia. Nunca había conocido la paz ni el disfrute del momento presente. En su bélico perfeccionismo, siempre se había fijado en lo que le faltaba y en lo que estaba mal. Pero aquella vez, se arrodilló sobre la hierba y enterró su insatisfacción. Dejó de esperar a que llegasen semillas extraordinarias de tierras lejanas y plantó los frutos que ya comía. Sembró manzanas, aguacates, maíz, pipas, ciruelas y dátiles. 

Vio cómo otros entraban en aquel jardín y, en su inconsciencia, pisoteaban los brotes. Por ello, aprendió a cerrar la puerta y a elegir sus visitas. Comprendió que los vientos de ira y miedo devastaban su jardín, así que protegió los pequeños tallos y les dio calor con su cuerpo. Eva fue paciencia, Eva fue invernadero. 

Los días y los meses le enseñaron a vivir en el presente y a caminar siguiendo únicamente su propia armonía. Aprendió a soltar y a dejar ir. Celebró cuánto crecían sus plantas, sus árboles, sus lotos y orquídeas, en vez de compararlas con las del Jardín del Edén. Se llenó del olor de las flores y de la fruta que se pudre en la tierra. Cantó entre los árboles cuando aún no había trinos de pájaros. Encendió hogueras cada vez que volvió el frío. 

Eva nunca regresó al Paraíso. Eva se transformó en Paraíso.

Myriam Aram © Copyright de los textos: Myriam Aram
Font: Enlace

6 de febrer del 2016

L'autoestima...

Una professora a classe treu de la seva cartera un bitllet de 20€ i l’ensenya als seus alumnes alhora que pregunta: "A qui li agradaria tenir aquest bitllet?". Tots els alumnes aixequen la mà.

Llavors la professora agafa el bitllet i l’arruga, fent una bola. Fins i tot l’esquinça una miqueta en una cantonada. "Qui segueix volent-lo?". Tots els alumnes tornen a aixecar la mà.

Finalment, la professora tira el bitllet a terra i el trepitja repetidament, dient: "Encara voleu aquest bitllet?". Tots els alumnes responen que sí.

Llavors la professora els diu:
"Espero que d'aquí aprengueu una lliçó important avui: Tot i que he arrugat el bitllet, l'he trepitjat i tirat a terra ... tots heu volgut tenir el bitllet perquè el seu valor no ha canviat, segueixen sent 20 euros.

Moltes vegades a la vida t’ofens, hi ha persones que et rebutgen i els esdeveniments et sacsegen, deixant-te fet una bola o tirat a terra. Sents que no vals res, però recorda, el teu valor no canviarà MAI per a la gent que realment t'estima. Fins i tot en els dies en què sentis que estàs en el teu pitjor moment, el teu valor continua sent el mateix, per molt arrugat que estiguis ".



L'autoestima és el sentiment valoratiu que tenim del nostre SER, és un sentiment fluctuant durant tota la vida que depèn de molts factors.

Aquest conte ens pot servir per recordar que, pesi de vegades l'autoestima és baixa per diferents motius, tot i que no ho sapiguem veure, el nostre valor no ha canviat, només la visió que tenim nosaltres d'ell. 

Conèixer-nos, respectar-nos, acceptar-nos, valorar-nos, preguntar-nos,... són verbs que ens acompanyen en el camí de la descoberta del SER que som des del cor i la profunditat.

17 de gener del 2016

Un cor molt gran...

Encetem la primera entrada de l'any amb un conte preciós: UN COR MOLT GRAN de Joan Turu



Text i il·lustracions: Joan Turu http://www.joanturu.cat/

Narració: Alba Rubió i Modesto Lai (Ual·la!) http://ualla.bandcamp.com/


Una abraçada,
Roser

24 de setembre del 2015

Relat: El buscador

Dotar la vida de sentit, posar consciència als instants de vida, viure i experimentar... Vius o sobrevius?



Tot seguit un relat d’en Bucay que ens ajuda a reflexionar sobre tots aquests temes: 

EL BUSCADOR

Aquesta és la història d'un home a qui jo definiria com un buscador...

Un buscador és algú que busca; no necessàriament algú que troba. Tampoc és algú que, necessàriament, sap què és el que està buscant. És simplement algú per a qui la seva vida és una recerca.

Un dia, el buscador va sentir que havia d'anar a la ciutat de Kammir. Havia après a fer cas rigorós d'aquestes sensacions que venien d'un lloc desconegut de si mateix. Així que ho va deixar tot i se'n va anar.

Després de dos dies de viatge per camins polsegosos va albirar, en la llunyania, Kammir. Una mica abans d'arribar al poble, li va cridar molt l'atenció un turó a la dreta del sender. Estava entapissat d'un verd meravellós i tenia un munt d'arbres, ocells i flors encantadors. L'envoltava pertot arreu una mena de petita tanca de fusta llustrosa. Una porteta de bronze el convidava a entrar.

De cop i volta va notar que oblidava el poble i va sucumbir a la temptació de descansar un moment en aquell lloc. El buscador va traspassar el portal i va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes, com a l'atzar, entre els arbres. Va deixar que els seus ulls reposessin com papallones en cada detall d'aquell paradís multicolor.

Els seus ulls eren els d'un buscador i potser per això va descobrir aquella inscripció en una de les pedres: Abdul Tareg, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies. Es va estremir una mica quan es va adonar que aquella pedra no era simplement una pedra: era una làpida. Va sentir pena quan va pensar que un nen de tan poca edat estava enterrat en aquell lloc. En mirar al seu voltant, l'home va veure que la pedra del costat també tenia una inscripció. S'hi va acostar per llegir-la. Deia: Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes. El buscador es va sentir terriblement commocionat.

Aquell bell indret era un cementiri, i cada pedra era una tomba. Va començar a llegir, una per una, les làpides. Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort. Però el que va connectar-lo amb l'espant va ser comprovar que el que més temps havia viscut amb prou feines passava dels onze anys... Aclaparat per un dolor terrible, va seure i es va posar a plorar.

El cuidador del cementiri passava per allà i s'hi va acostar. Se'l va mirar com plorava durant una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar.

- No, per cap familiar - va dir el buscador -. Què passa en aquest poble? Què hi ha de tan terrible en aquesta ciutat? Per què hi ha tants nens morts enterrats en aquest indret? Quina és la maledicció horrible que pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nens?

L'ancià va somriure i va dir:

- Ja es pot asserenar. No hi ha cap maledicció. El que passa és que aquí tenim un antic costum. Li ho explicaré:

"Quan un jove compleix quinze anys, els seus pares li regalen una llibreta com aquesta que tinc aquí, perquè se la pengi al coll. Entre nosaltres és tradició que, a partir d'aquell moment, cada vegada que algú gaudeix intensament d'alguna cosa, obri la llibreta i hi anoti: A l'esquerra, què és el que es va gaudir. A la dreta, quanta estona va durar el gaudi. Va conèixer la seva promesa i se'n va enamorar. Quant de temps va durar aquella passió enorme i el plaer de conèixer-la? Una setmana? Dues? Tres setmanes i mitja...? I després, l'emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó... Quant va durar? El minut i mig del petó? Dos dies? Una setmana? I l'embaràs i el naixement del primer fill...? I el casament dels amics? I el viatge més desitjat? I la trobada amb el germà que torna d'un país llunyà? Quant de temps va durar el gaudi d'aquestes situacions? Hores? Dies? D'aquesta manera anem anotant a la llibreta cada moment que gaudim... Cada moment. Quan algú mor tenim el costum d'obrir la seva llibreta i sumar el temps que ha gaudit per escriure-ho sobre la seva tomba. Perquè aquest és per a nosaltres l'únic i veritable TEMPS VISCUT."

Extret de: Contes per a pensar. Jorge Bucay


T’animes a escriure la teva pròpia llibreta? Quin és el teu veritable temps viscut fins al dia d’avui? Quantes hores, minuts i segons des de que t’has llevat anotaries avui a la teva llibreta? Vols fer créixer el teu temps de gaudi? Quin compromís pots prendre perquè així sigui? 

Una abraçada,
Roser

19 de novembre del 2013

Relat: FANTASIA

Sóc petita. Volo, encara que no sempre ho he fet. Tinc la capacitat de transformar-me i he passat de ser u na mena de cuc gris i sense gràcia a convertir-me en un ser alegre i de bonics colors que vola sense tenir plomes.
No aspiro als llocs més alts. He aconseguit l’altura adequada i tinc una bona perspectiva del que hi ha a sobre i a sota. Quan vull, baixo a terra, però, com que no peso gaire, també puc pujar a una flor o passejar-me muntada en un animal, al qual, naturalment, no molesto perquè no el mossego ni el canso.
De vegades, em deixo portar pels corrents d’aire i, aleshores, viatjo sense esforç a paisatges sorprenents que el vent elegeix per mi. Sóc un ser pacífic i mantinc una bona relació amb tothom. sóc delicada i fràgil, però a la vegada sóc forta, perquè sé escollir quin és el moment oportú per sortir a volar i quin aturar-se. No faig soroll ni canto. Em moc en silenci, sense fer grans escarafalls.
Sóc poderosa. Diuen que si moc les ales en una zona del planeta, aquest moviment ampliat pot arribar a provocar un huracà en l’altre extrem. Per la meva part, intento fer una mica més agradable i bonic el món en el qual visc. La meva vida és breu. Però vaig morir eruga una vegada i vaig renéixer papallona.
Relat extret del llibre “No són contes, és la vida” de Jaume Soler i  M. Mercè Conangla

17 de juliol del 2013

25 d’abril del 2013

Actitud per evitar la contaminació emocional

S'explica que el deixeble d'un savi filòsof va arribar a casa i li va dir:
- Estimat mestre, es veu que un amic teu ha estat parlant malament de tu.
- Espera! - El va interrompre el filòsof - Has fet passar pels tres filtres el que ara m’explicaràs?
- ¿Els tres filtres? - Va dir el deixeble.
- Sí. El primer filtre és la veritat. Estàs segur que el que em diràs és absolutament cert?
- Bé, no ho sé directament. M'ho han dit uns veïns.
- Almenys - va dir el savi - ho hauràs passat pel segon filtre que és la bondat? A veure, això que em diràs és bo per a algú?
- No, realment, no. Més aviat al contrari.
- Ah... llavors mirem l'últim filtre. L'últim filtre és la necessitat. Creus que és realment necessari fer-me saber això que tant t'inquieta?
  - De fet, no.
- Llavors - va dir el savi somrient - si no és ni veritat, ni és bo ni és necessari, millor ho enterrem en l'oblit.
  
Relat del llibre Ecologia Emocional. RBA-bolsillo- Soler&Conangla



Evitar els rumors els judicis, les veritats a mitges, la contaminació emocional... és responsabilitat nostra!!! Filtrar des de la veritat, la bondat i la necessitat és qüestió d’actitud. T’hi sumes?

Una forta abraçada!
Roser

6 de març del 2013

Qui sóc jo?

Hi havia una vegada una nina de sal que, amb l’afany de conèixer-se i saber qui era, va recórrer milers de quilòmetres de terra ferma, fins que un dia, per fi, va arribar al mar. Es va quedar fascinada per aquella estranya massa mòbil, totalment diferent de tot el que havia vist, perquè simplement fluïa.

- Qui ets tu?- va preguntar al mar, la nina de sal. 
- Entra i comprova-ho tu mateixa -li va contestar el mar. 

I la nina es va ficar dins del mar. Però a mesura que s’hi endinsava, s’ anava desfent, i a la fi no va quedar res de la seva forma de nina. Abans de desfer-se del tot, es va adonar que ja no li importava qui era el mar, i una estranya sensació de pau i gratitud la va envair i va exclamar: Ara sé qui sóc!!!

Relat d'ecologia emocional: 

Una abraçada, 
Roser

3 de gener del 2013

El valor del temps


Imagina't que existeix un banc, que cada matí abona en el teu compte la quantitat de 86.400€.
Aquest estrany banc, al mateix temps, no arrossega el teu saldo d'un dia per l'altre: cada nit esborra del teu compte el saldo que no has gastat.
Què faries? ... Imagino que retirar tots els dies la quantitat que no has gastat, no?

Doncs bé: cada un de nosaltres tenim aquest banc ... el seu nom és Temps. Cada matí, aquest banc abona en el teu compte personal 86.400 segons. Cada nit aquest banc esborra del teu compte i dóna com perduda qualsevol quantitat d'aquest saldo que no hagis invertit en alguna cosa profitosa.
Aquest banc no arrossega saldos d'un dia a un altre. Cada dia t'obre un nou compte.
Cada nit elimina els saldos del dia. Si no fas servir el teu saldo durant el dia, tu ets el que perds. No pots fer marxa enrere.
No hi ha càrrecs a compte de l'ingrés de matí: has de viure el present amb el saldo d'avui.
Com vols invertir el teu temps? El rellotge no para...
Atresora cada moment que visquis, i aquest tresor tindrà molt més valor si ho comparteixes amb algú especial, prou especial com per dedicar el teu temps ... I recorda que el temps és VIDA!!!
Anònim
Una forta abraçada,
Roser

12 de desembre del 2012

CAPSETES DE COLORS

Quan sento el nus a l’estómac m’estiro a terra i obro les meves capsetes de colors. Obro la capsa vermella i deixo que saltin a terra totes les emocions que hi guardo: ira, enuig, fúria, còlera, irritació, frustració, por, impotència, ràbia, fàstic, vergonya... Obro la capsa negra i en surten, apagades, la soledat, la tristesa, la desesperança, l’abandonament, la pena, l’angoixa, l’aflicció... Obro la capsa verda i trobo, ufanoses, l’esperança, la fe, la il·lusió, la curiositat, el consol, la confiança, la compassió... Obro la capsa groga i en surten les paraules brillants com el sol: amistat, amor, tendresa, alegria, felicitat... Obro la capsa blava i, sense fer soroll, es despleguen la humilitat, la gratitud, la serenitat, la calma, la pau...

Hi jugo, deixo que es barregin, les agrupo, les ordeno, les miro i les remiro. Després decideixo quines em vull quedar.

Avui he escollit tres paraules: verd-confiança, groc-amor i blau-calma. Les altres les he tornades a les seves capses.

Per cert... El nus s’ha esfumat.

“La vida viene a cuento” Soler& Conangla

24 de juliol del 2012

La resposta la tens tu

En una ciutat de Grècia vivia un savi famós per tenir la resposta a totes les preguntes. Un dia un adolescent, conversant amb un amic, va dir:

         - Crec que sé com enganyar al savi. Li portaré un ocell que sostindré a la mà i li preguntaré si està viu o mort. Si diu que està viu, l’escanyaré i un cop mort el deixaré caure al terra. Si diu que està mort obriré la mà i el deixaré volar.

El jove va arribar fins el savi i li va fer la pregunta:

          - Savi, l’ocell que tinc a la mà, està viu o mort?

El savi va mirar al jove i li va dir:

          - Noi, la resposta està a les teves mans.


Relat extret del llibre ”Aplícate el cuento” (Relatos d’ecologia emocional) de Soler &Conangla.

23 de maig del 2012

Sempre ho hem fet així ...

Un grup de científics va posar cinc mones en una gàbia. Al centre va col·locar-hi una escala i, al seu damunt, penjat del sostre, un munt de plàtans.

Quan un mico pujava l'escala per agafar els plàtans, els científics llançaven un doll d'aigua freda sobre els que quedaven a terra.

Després d'algun temps, quan un mico anava a pujar l'escala, els altres l'agafaven i fins i tot l’agredien per impedir que pugés, i així evitar l'aigua freda.

Passat algun temps més, cap mona pujava l'escala, malgrat la temptació dels plàtans.

Llavors, els científics van substituir un dels micos. La primera cosa que va fer el nou va ser pujar l'escala, sent ràpidament baixat pels altres, que fins i tot li van pegar. Després d'algunes pallisses, el nou integrant del grup ja no va pujar més l'escala.

Un segon mico va ser substituït, i va passar el mateix. El primer substituït va participar amb entusiasme de la pallissa al novell.

Un tercer fou canviat i es va repetir el fet. El quart i, finalment, l'últim dels veterans va ser substituït.

Els científics es van quedar llavors amb un grup de cinc micos que, tot i que mai van rebre un bany d'aigua freda, continuaven colpejant a aquell que intentés arribar als plàtans.

Si fos possible preguntar a alguns d'ells per què pegaven al que intentava pujar l'escala, amb certesa la resposta seria: "No sé, les coses sempre s'han fet així ... "



Donem coses per certes a la nostra vida sense haver-nos preguntat què hi ha al darrera?

Acceptem actituds i accions perquè sempre s’ha fet així? Ens qüestionem prou tot allò que fem i fan els altres?

Amb què es basen les nostres decisions?


Una abraçada, Roser. 

21 d’abril del 2012

Sigues tu mateix!

Hi havia una vegada, en un lloc i en un temps que podria ser aquí i avui mateix, un bell jardí, amb pomers, tarongers, perers i bellíssims rosers, tots ells feliços i satisfets. Tot era alegria al jardí, però un dels seus habitants no participava d’aquesta tònica general: era un arbre que se sentia profundament trist.

El pobre arbre tenia un problema: no sabia qui era.

El pomer li deia: - El que et falta és concentració, si realment ho intentes, podràs tenir saboroses pomes, és molt fàcil.

El roser li deia:-No escoltis al pomer. Mira, és més senzill tenir roses, i a més són més boniques i oloroses que les pomes.

El pobre arbre desesperat, intentava concentrar-se i ser tot el que li suggerien, però no aconseguia ser com els altres li deien que havia de ser i per això se sentia cada vegada més frustrat i desgraciat.

Un dia va arribar fins al jardí un mussol, la més sàvia de les aus, i en veure la desesperació de l'arbre, va exclamar: - No et preocupis, el teu problema no és tan greu. És el mateix de moltíssims éssers sobre la terra. No dediquis la teva vida, el teu esforç ni la teva energia a ser com els altres volen que siguis. Sigues tu mateix, coneix-te, i aprèn a escoltar la teva veu interior.

I dit això, el mussol va desaparèixer. "La meva veu interior? Ser jo mateix? Conèixer-me?” -Pensava l'arbre, angoixat.

Però el comentari del mussol va niar en el seu cor. I l'arbre va començar a deixar de prestar orelles als comentaris de les altres plantes. Va aprendre a estar en silenci, tranquil, gaudint dels raigs de sol i de les refrescants gotes de pluja. Va aprendre a gaudir del cant dels ocells que niaven en les seves branques, a deixar-se acaronar pel vent que xiulava entre les seves fulles. I quan menys s’ho esperava i buscava, de repent un dia ho va comprendre. El seu cor es va obrir i la seva veu interior li va parlar: -Tu mai donaràs pomes perquè no ets un pomer, ni floriràs cada primavera perquè no ets un roser. Tu ets un roure, i el teu destí és créixer gran i majestuós; donar alberg a les aus; ombra als viatgers; bellesa al paisatge. Tens una missió, compleix-la.

I l'arbre es va sentir fort i segur de si mateix i es va disposar a ser tot allò que era en essència. Així, aviat va ser admirat i respectat per tots, però el més important és que va aprendre a respectar-se i a valorar-se a si mateix.

Una abraçada,
Roser.

Font:
"Aplícate el Cuento". Jaume Soler y M. Mercè Conangla. Editorial Amat. 

11 d’abril del 2012

Un floc de neu

- Digues-me quant pesa un floquet de neu – va preguntar un ocellet negre al savi colom del bosc.

- Res. Res de res – fou la seva resposta.

- En aquest cas, t’he d’explicar una història meravellosa – li digué l’ocellet negre.

I aquest fou el relat:

- Em vaig asseure a la branca d’un avet, prop del tronc, i va començar a nevar. No intensament, tampoc amb força. Semblava un somni, sense ferida, sense violència... Com que no tenia res a fer, vaig començar a comptar flocs de neu mentre anaven caient a sobre la branca. El nombre exacte va ser de 3.741.952. Quan va caure el floc 3.741.953 a la branca – que pesa menys que res, gairebé és imperceptible, com bé dius – la branca es va trencar.

Havent dit això, l’ocellet negre va començar a volar. El colom, una autoritat en molts temes des dels temps de Noè, va reflexionar arran d’aquesta història i es digué:

- Potser només ens falten la veu i l’acció d’una única persona més i prou per aconseguir la pau al món.

Una abraçada, Roser.

Font: Llibre "No són contes... és la vida!" Relats d’ecologia emocional. 

4 d’abril del 2012

El conte de la vaca

Un mestre i el seu deixeble caminaven direcció cap al seu monestir. Quan es va apropar la nit el mestre va suggerir al seu deixeble que estiguessin atents, doncs els caldria trobar un sostre on passar la nit. Al cap d’una estona el deixeble, des de la vall per la qual transitaven, va veure una casa dalt de la muntanya.

- Anem a demanar si ens hi deixen passar la nit - va dir el Mestre.

Quan van arribar-hi van observar que era una casa molt vella. Van cridar i van ser atesos per un camperol.

- Que se'ls ofereix?

- Caminem buscant allotjament per a aquesta nit. Anem de camí al Monestir - va dir el mestre.

- Doncs sigueu benvinguts a la nostra humil casa. Encara que no tenim llits, però almenys podran descansar prop del foc – els va dir el pagès.

Un cop dins la casa el mestre i el deixeble van poder observar la humilitat amb què vivien el camperol, la seva dona i els seus dos fills. Gairebé no tenien mobiliari, les seves vestimentes eren gairebé parracs i el rebost estava buit. Tot i així, es veia una família alegre i unida.

- I digui’m – va preguntar el mestre - Com es guanyen la vida vostès?

- Doncs ja veu... - va dir el camperol, mentre tota la família menjava una mica de formatge - Fa uns anys vam comprar una vaca amb tots els nostres estalvis i gràcies a ella anem tirant. Ens proporciona tot allò bàsic que necessitem, com aquest formatge tan bo. Amb la llet i els seus derivats podem alimentar-nos i així anar fent.

Després d'una estona de tertúlia tots van posar al llit. L'endemà, després d'esmorzar, els convidats van abandonar la casa i van seguir el seu camí. Quan portaven ja un tram recorregut, el mestre es va dirigir al deixeble:

- Torna a la casa i, quan es faci fosc tira la vaca pel precipici que hi ha una mica més enllà.

El deixeble, atònit, no podia creure les paraules del seu mestre:

- Mestre, això significaria la ruïna per a aquesta família! És com condemnar-los a morir!

- Fes-me cas i no perdis el temps.

- Però Mestre jo no sé si he de ....

- No discuteixis més! - Va dir el mestre - torna a la casa i deixa caure la vaca pel precipici. Quan ho hagis fet torna amb mi.

El deixeble, que mantenia disciplinadament la llei de l'obediència al mestre, hi va anar a contracor. Va complir amb la seva missió i al vespre va precipitar la vaca pel precipici. Va retornar amb el seu mestre i junts van caminar fins al monestir.

Passats els anys, quan el deixeble va acabar els seus estudis i va arribar l'hora d'abandonar el monestir, el primer que va fer va ser recordar-se de la família de la caseta de la vall. Durant tots aquests anys, no hi va haver ni un dia que no pensés en la desgràcia d'aquells camperols.

Un cop va emprendre el viatge de tornada a casa, va voler acostar-se fins a la vall per descobrir amb els seus propis ulls les conseqüències d'aquella acció. A mesura que s'acostava a la casa, es va adonar que les coses havien canviat molt, tant, que la seva sorpresa va ser trobar-se una casa pràcticament nova. Era una casa molt bonica, amb més llum, amb més colors, envoltada d'un preciós jardí i fins i tot un hort. El deixeble, ara ja mestre, es va imaginar que a la casa hi viurien uns nous propietaris.

Un cop allà va trucar a la porta. El cor li bategava molt de pressa. Quan van obrir la porta, el camperol que li va donar la benvinguda era semblant al que recordava, una mica més gruixut i més vell.

- Disculpi - va dir l'antic deixeble - vostè és la persona que vivia aquí fa uns anys quan van arribar un mestre i el seu deixeble a demanar-los allotjament?

- És clar! Ara recordo .. sí ... com ho sap vostè?

- Jo era el deixeble, i ara en tornar a la meva ciutat he volgut tornar a saludar-los.

- Ben fet, la gent ha de ser agraïda.

- Aquesta casa ha canviat molt de quan la vaig conèixer. Què els va passar per viure tan bé com viuen ara?

- Doncs l'hi explicaré - No sé si vostè recorda que havíem tingut una vaca que ens proporcionava el nostre aliment bàsic. Una nit va passar una cosa inesperada: la vaca es va escapar i va caure pel precipici. Ens vam quedar sense ella i sense suport. Després del disgust inicial no ens vam desanimar i entre tota la família vam buscar la manera de seguir endavant. Se'ns va ocórrer fer unes cistelles i vendre-les al mercat del poble. Vam tenir molt èxit i des de llavors que no parem. A més, hem diversificat el negoci i també venem flors i hortalisses. Encara que sembli mentida, vam tenir molta sort que la vaca desapareixes, doncs potser encara estaríem vivint només de la llet de la vaca. Vam aprendre una bona lliçó.

Després d'escoltar aquesta història, el nou mestre va marxar molt més lleuger. En el seu interior es va fer la pau definitiva i un cop més va reconèixer la saviesa del que havia estat el seu mestre. A més, aquesta història li va servir per pensar també en les persones i les seves inclinacions, les seves pors, les seves inseguretats. Va pensar així:

- Totes les persones tenim una vaca que ens proporciona alguna cosa bàsica per a la nostra supervivència o, si més no, creiem que sense ella no podríem viure de la mateixa manera. Una vaca a la que estem aferrats i que no estem disposats a deixar anar per res del món.

I des d'aquell dia aquell jove mestre explica una i altra vegada la història perquè tothom pugui descobrir dins seu les seves vaques particulars, i així empènyer-les pel precipici i viure una vida més plena i creativa.


Quina és la teva vaca? 

27 de març del 2012

UNA MIRADA SÀVIA


S'explica que un bon dia, un pare de família rica i molt acomodada, va portar el seu fill de viatge per una zona rural amb el ferm propòsit que el jove valorés com n’era d’afortunat de poder gaudir de tal posició i se sentís orgullós d’ell.

Van estar fora tot el cap de setmana i es van allotjar en una granja on hi vivia gent camperola molt humil. En finalitzar el viatge i ja de tornada a casa, el pare li va preguntar al fill:

- Què t'ha semblat el viatge que hem fet?

- Molt bonic pare!

- T'has adonat com de pobre pot arribar a ser la gent?

- Sí papa!

- ¿I què has après, doncs?

-Moltes coses pare: he vist que nosaltres tenim un gos i que ells tenen quatre. Nosaltres una piscina petita al jardí i ells tot un rierol sense fi. Nosaltres tenim uns llums importats al pati i ells tenen les estrelles. El nostre pati està tancat amb tanques i ells tenen tot l'horitzó. Ells tenen temps per parlar i conviure cada dia en família mentre que tu i la mama heu de treballar tant que gairebé mai us veig.

Quan el fill va acabar de dir tot el que havia après, el pare es va quedar mut. I llavors el nen encara va afegir:
- Gràcies pare, per ensenyar-me com de rics podríem arribar a ser!

Una abraçada, Roser.
"Aplícate el Cuento". Jaume Soler y M. Mercè Conangla. Editorial Amat.