17 de febrer del 2012

MODEL CAPA


Des de l’Ecologia Emocional es proposa un model humà, el qual integra el millor de les característiques adquirides com a espècie durant la nostra evolució.  Aquest model és el CAPA:

C: persona creativa
A: persona amorosa
P: persona pacífica
A: persona autònoma

És important que entre aquestes quatre característiques existeixi un equilibri . El model ens el podem imaginar com un estel, on tots els eixos han d’estar sincronitzats perquè aquest pugui aixecar el vol.

Així, com seria una persona CAPA?

Creativa:
Amb capacitat de buscar recursos i solucions millors davant els reptes.
Flexible, amb capacitat de desfer i refer el mapa mental davant el canvi.
Davant el dilema de crear o destruir, opta per la primera opció.

Amorosa:
Tria l’amor com a màxima força creadora, conscient que és l’energia que ens pot salvar.
Dedica la vida a conrear i perfeccionar el difícil art d’estimar.
La tendresa es troba en el seu dia a dia com a element que humanitza, suavitza i cura.

Pacífica:
Enfronta el problemes sense agredir ni lesionar els altres o ella mateixa.
Coneix i autocontrola les emocions, i els hi dóna una sortida adaptativa.
És assertiva, centrada i no jutja els altres.
És compassiva i solidària. Aprèn, escolta, calla i s’expressa quan cal.
Busca solucions pacífiques davant els conflictes.

Autònoma:
Construeix el seu projecte de vida i sempre està en procés de millora.
Es lidera i respecta a si mateixa.
Capaç  de viure en silenci i soledat, sense estar aïllada ni desconnectada.
Conviu sense ofegar ni deixar-se oprimir.
No utilitza els altres com a mitjans, viu amb consciència i construeix relacions sanes.

Us imagineu un món amb persones així? Quan marge de millora tenim cadascú de nosaltres?

Tanqueu els ulls i imagineu-vos per un moment una educació basada amb aquest model, famílies vivint sota aquestes premisses, relacions CAPA, organitzacions CAPA, sanitat CAPA, us ho imagineu?



Una abraçada! Roser.

Fonts: Ecologia emocional per al nou mil·lenni. Mercè Conangla i Jaume Soler.


Què és el Reiki?

El Reiki és una tècnica de sanació natural que es basa en la canalització d’energia mitjançant la imposició de mans. No pertany a cap religió o pensament, és simplement universal.


Què fa el Reiki?

Accelera i reforça el procés d’autocuració del cos, augmenta l’energia vital, estabilitza les emocions, restableix l’harmonia psíquica i el benestar de l’ànima, dissol bloquejos, relaxa i ajuda a eliminar toxines i impureses, dóna pau interior, ens connecta amb l’alegria i la felicitat, ens porta lucidesa i creativitat, ens reconcilia amb la vida...
Actua a tots els nivells: física, emocional, mental i espiritualment.


Principis del Reiki:
  • Només per avui no t’enfadis.
  • Només per avui no et preocupis.
  • Només per avui sigues agraït.
  • Només per avui treballa dur amb tu mateix.
  • Només per avui sigues amable amb els altres.


Diuen que només podem estimar si som feliços i només podem ser feliços si estimem. I el Reiki és això, Amor cap a nosaltres, els altres i el món. I tu ets el que decideixes on i com començar, tu ets el que té la clau i la responsabilitat d’estar bé. Que no depengui de ningú més que de tu, és el millor que et pot passar a la vida!!!

M’agradaria afegir-hi un altre principi:
  • Només per avui tingues cura de tu mateix, sigues lliure i feliç!

Si nosaltres estem bé, el nostre entorn millora i la vida es veu des d'una altra perspectiva.


Què se sent en una sessió de Reiki?

Cada sessió és única i irrepetible. La persona rep allò que necessita en cada moment i, com que la vida és canvi constant, les necessitats individuals de cadascú mai són les mateixes. Cada sessió és una experiència única per al que rep i per al que canalitza l’energia. Cada sessió és una oportunitat de...

Passi el que passi, és una energia que no et deixarà indiferent. Els efectes poden ser: immediats i transgressors o subtils i progressius. A vegades els efectes es perceben passat un temps, però sempre hi són.

Què pots sentir durant una sessió? Sensacions físiques com ara fred, calor, formigueig, pressions, palpitacions, relaxació,...; sensacions emocionals com ara tristesa, felicitat, plor, ràbia, amor, empatia, confiança, por, plenitud,...; sensacions visuals com ara colors, imatges,...; sensacions mentals com ara pensaments espontanis i ocurrents,...

El més important de tot és estar obert, fluir i confiar en el treball que es porta a terme. Aquest sempre és per millorar el benestar personal de la persona i per viure més conscients.


Què fa el terapeuta de Reiki?

El terapeuta és senzillament un canal d’aquesta energia. Cada terapeuta té la seva forma de treballar, sentir i empatitzar. Personalment la meva feina parteix des del respecte i l’agraïment cap a l’altre, intentant fer arribar totes les sensacions, informacions i imatges que he rebut durant la sessió, per tal d’ajudar a comprendre i sintetitzar tot allò que s’ha treballat.


Què us puc dir jo del Reiki?

Per mi el Reiki ha estat el camí que ha fet possible el canvi que necessitava en la meva vida, i l’he incorporat en ella, per una banda com una eina de creixement personal i per una altra com una eina professional per poder compartir i ajudar als altres.

A qui em ve sempre li dic el mateix: “Si has vingut aquí és per alguna cosa, si això no et funciona, ara que ets conscient que et falta quelcom, no deixis de buscar, hi ha mil teràpies, eines i persones que et poden ajudar. El canvi és possible i està a les teves mans”.

Sigues tu el canvi que vols veure en el món. Gandhi.

Amb el pas del temps he après que el canvi esdevé quan passes a l’acció, quan allò que penses i sents ho materialitzes. Quan ets capaç de predicar amb l’exemple, quan ets coherent amb tu mateix. Evidentment no és fàcil, cadascú té el seu recorregut, però el primer gran pas és aquest: FER ALLÒ QUE SENTS I PENSES. Potser ens equivocarem, però cada equivocació és una aprenentatge. A la vida cal prendre riscos per créixer i evolucionar. Si ens quedem de simples espectadors, ens perdem el més important: VIURE.

I malauradament, vivim en una societat on ens diuen que ens hem d’aferrar a la seguretat i ens ho fan creure a través de la por. No ens ensenyen a confiar amb nosaltres, els altres i la vida, no ens ensenyen els valors que fomenten aquesta. El món on vivim és un reflex de com funcionem, però per sort, cadascú és qui tria com viure la seva vida i amb quins valors. Per sort, tenim la llibertat d’escollir més enllà la societat, l’entorn, la família, els amics, la parella... que tinguem.

Personalment, m’equivoqui o no, trio viure gestionant-me la por, vivint amb confiança i intentant no posar judici a les persones ni a els fets. Intento viure alineada amb el que sento, penso i faig, doncs això m’aporta confiança i felicitat intrínseca.

Lliurement he decidit no formar part del victimisme que m’envolta i responsabilitzar-me de mi, doncs és la única cosa real que està a les meves mans i a partir d’aquí persegueixo els meus somnis, que per a molts potser són impossibles, i per a mi ja són tangibles.

I és a partir de tallar cadenes i sentir-me lliure que he pogut prendre aquestes decisions, agafar el timó de la meva pròpia vida i seguir la direcció que em porta a materialitzar-la, gaudint del viatge i de totes les persones, situacions i aprenentatges que em brinda a cada pas. I és una decisió presa des del respecte i l’agraïment, sabent que tots som ésser únics, especials i meravellosos.

Si no actués, això seria un tòpic, però sento que l’acció és la que ha fet possible que això sigui la meva realitat, la que jo mateixa he cocreat.

Us deixo amb l’enllaç de la cançó que avui m’ha inspirat aquesta reflexió:

Una abraçada! Roser.

Cal educar diferent...

Un vídeo que val la pena veure pel seu missatge.



Dedicat al meu petit gran mestre, el qual ha fet possible que el meu món canviés.


Mil gràcies! T’estimo!

Quan l’home no es troba a si mateix, no troba res. Goethe

Estic plenament convençuda que aquest és el punt de partida de cadascú de nosaltres en aquesta vida, el primer pas: trobar-nos a nosaltres mateixos. Sense aquest retrobament ens sentim perduts. 

Quants de nosaltres estem insatisfets per motius que se’ns escapen de les mans? Quants ens queixem i culpem la crisi, la família, la parella, els polítics, el món,... dels nostres problemes? Quants sentim que la solució no depèn de nosaltres i amb aquesta excusa ens acomodem i ens eximim de tota responsabilitat? Quants esdevenim lliurement víctimes en un món hostil?

I què pensaríeu si algú us digués que aquesta és una elecció individual que fem cadascú de nosaltres, que TU pots decidir ser part de la solució i només depèn de TU?

La gran majoria enfoquem malament, la nostra mirada és externa i no partim del nostre interior. Massa vegades davant un problema busquem la solució a l’exterior, i aquest és el primer pas erroni, doncs a fora hi trobarem moltes coses, però cap que ens doni la resposta al què busquem.

I és que, tal i com està el món, si el volem canviar, cada dia haurem de ser més els que vulguem retrobar-nos a nosaltres mateixos, doncs és aquest el primer pas perquè el canvi esdevingui. Ens haurem de carregar d’humilitat per acceptar allò que som i per deixar anar allò que ens pensàvem que érem i no som. I de cop el punt de mira canviarà i la nostra mirada tindrà un nou horitzó i el món uns nous colors.


Cal prendre el rumb de la nostra vida i ser-ne conscients, no som un vaixell a la deriva, hem de saber cap on anem. Com deia Gandhi, sigues tu el canvi que vols veure en el món.

I allò que a priori sembla tant senzill es converteix en una croata vital per a molts, però cal saber que no és un impossible, sinó l’únic camí viable pel canvi.

Diuen que el manteniment de la pau comença amb l’autosatisfacció de cada individu, així que tenim una gran responsabilitat dins nostre per poder fer un món millor.

Amb tot, la pregunta correcte seria: Si aquest és el punt d’inici i un gran repte per on començar, t’atreveixes a endinsar-te dins teu per redescobrir-te i estimar-te amb tot allò que ets i encara no saps?

Us deixo amb aquesta frase d’Erich Fromm per pensar: “La principal tasca de l’home a la vida es donar-se naixement a si mateix, arribant a ser el que potencialment és”

I amb aquesta cançó de Lluís Llach, la qual crec que és una reflexió més d’aquest tema: 



Una abraçada, Roser.